El 31 d’octubre i l’1 de novembre la Fundació Universitària Martí l’Humà de la Garriga va organitzar les jornades ‘Viure de la fotografia al segle XXI: tècnica, estil personal i estratègies de màrqueting”, en què es va parlar del present i del futur del fotoperiodisme. A continuació reproduïm un ampli resum d’una de les conferències, la de Pepe Baeza –redactor en cap i editor de fotografia del Magazine de La Vanguardia– en què aborda les perspectives, a curt i llarg termini, de la fotografia documental.

La professió dels fotògrafs del futur només es pot entendre d’una manera molt humil, reconeixent els riscos i les possibilitats que esperen a aquest tipus de pràctiques i que, d’alguna manera, ja les trobem avui en la contemporaneïtat. A partir d’aquí podem intentar esvair algun obstacle.

D’entre les possibles pràctiques de la fotografia documental, segurament la que té més dificultats per mantenir-se és la que té una funció testimonial, és a dir, trobar-se al lloc i en el moment adequats. Aquest tipus de fotografia no es pot mantenir, en cap moment, al marge ni del mercat ni del poder econòmic que, és clar, ens afecten enormement. Potser una petita diferència entre aquesta funció i altres usos de la fotografia és que, per la seva pròpia essència, les pràctiques documentals viuen en estat permanent de rebel·lió contra les limitacions que els imposa tant el mercat com els altres tipus de poder que hi estan relacionats. Llavors, com haurem de considerar la fotografia documental del futur?

Cap altre paràmetre de tipus tècnic és realment determinant, sinó més aviat els usos socials, les expectatives que la societat té d’obtenir documents, històries interessants per entendre’s a si mateixa i entendre el que està passant. El documentalisme com a fotografia de compromís d’un autor amb la realitat ha de continuar sent això. Perquè aquesta connexió de l’autor documental amb la realitat és el que, en primer lloc, el defineix davant d’altres pràctiques: una funció d’intermediació entre realitats diverses i el públic que no hi té un accés directe i que, necessàriament, continuarà fent des d’una explicació creativa. Perquè no hi ha una altra manera de fer fotografia documental que des de la creativitat. La creativitat entesa no com el fet de seguir el camí de les prèviament establertes pel sistema, sinó com el bon fer fotogràfic, aquell que dóna la satisfacció d’un treball personal que es posa en marxa i al servei d’un objectiu, sigui el que sigui. També, és clar, donant resposta a les necessitats, a l’expressió estètica dels mateixos autors.

Consulta la reflexió sencera de Pepe Baeza al número 146 de la revista Capçalera. Foto: Luiz Vasconcelos.