Mònica Terribas és directora de Televisió de Catalunya. La periodista respon les preguntes sobre l'estat de la professió de Periodistes.org i dóna la seva opinió sobre la nova llei de l'audiovisual, els blocs electorals o el futur de la professió, entre d'altres temes.

4/1/2010 - Marta Narberhaus / Júlia Tardà

El periodista és un professional ben valorat socialment?

Segurament no ho és tant perquè tampoc no es reconeix ni es potencia com caldria el paper, com a institució social, dels mitjans de comunicació i el seu rol vertebrador de la ciutadania, de projecció de valors i de creació de referents. En el fet que els periodistes no estiguem ben valorats socialment, potser l’exercici del periodisme sense responsabilitat social i sense criteri de servei hi té molt a veure, i naturalment, la responsabilitat d’unes empreses de comunicació que primen els criteris economicistes per damunt dels professionals, mermant així la capacitat de reflexió i investigació dels periodistes.

Es veuen molts periodistes a la televisió?

Depèn de quin canal. TV3 és una televisió que té el seu eix vertebrador en la informació, l’anàlisi i la divulgació informativa (Els Matins, Telenotícies, Àgora, Banda Ampla, Entre Línies, 30’, Sense Ficció) i, en canvi, hi ha d’altres cadenes que limiten el periodisme a les edicions informatives, sovint amb un contingut desproporcionat de successos, o amb formats que han transformat el reporterisme en la persecució de l’espectacle de les desgràcies alienes.
 
Els mitjans de comunicació s’estan abocant a Internet. La Xarxa, a més, dóna les eines per a que tothom faci de periodista. Però tothom pot ser periodista?

Internet i en general totes les noves tecnologies són eines valuoses que contribueixen a reduir les barreres de la comunicació. Ja se sap que a la Xarxa hi ha molta informació, però de vegades poc contextualitzada, on preval la dada per damunt del coneixement, i, també, poc contrastada i amb una certa impunitat. La feina del periodista, en aquest context, és clau: el nostre ofici ha de continuar defensant l’ús d’aquest mitjà com a transmissor d’informació i coneixement, no de rumorologia i espai alternatiu per a la difamació que no permetem en altres mitjans. Aquestes pràctiques desprestigien un mitjà que és valuós i efectiu. Els professionals que produeixen serveis per Internet lluiten per combatre aquesta deixadesa deontològica que pot acabar expulsant-ne els visitants. D’altra banda, és obvi que els ciutadans ara també poden exercir de recaptadors i transmissors d’informació, però mai no tindran la responsabilitat de les institucions periodístiques de convertir allò que és noticiable en un fet ubicat en un context que ajudi a interpretar el mapa de la realitat. És important que els mitjans siguin presents a Internet, però també que no perdin de vista l’essència de l’exercici del periodisme.

La nostra societat vol uns mitjans públics?

Els indicadors de què disposem així ho demostren. Si mirem les audiències, el grup de canals de Televisió de Catalunya és líder aquest 2009. Si ens fixem amb els indicadors qualitatius de les enquestes de la companyia GFK, ens diuen que estem entre les televisions més valorades pels ciutadans. De fet, l’enquesta que anualment elabora el CAC també coincideix en aquesta apreciació, a més de considerar-nos la televisió més educativa, amb una programació més familiar, la preferida pels catalans a l’hora de buscar informació, la que informa millor i també la que els catalans consideren políticament més imparcial.
I al marge d’això tenim els esdeveniments que TV3 organitza anualment i que reben una resposta del públic extraordinària, com ara la Festa dels Súpers o, recentment, La Marató de TV3.
Crec que tot això són mostres del paper central dels mitjans públics catalans en la nostra societat i que cal conservar i potenciar. Però no hem d’oblidar una cosa: la ciutadania voldrà uns mitjans públics mentre els oferim un servei qualitativament superior a la resta de propostes que treballen en aquest sector amb criteris que primen la rendibilitat econòmica per damunt de la social. Unes vegades aconseguirem ser els primers, i d’altres, potser la majoria, no ho serem, però el nord és el servei a la societat i l’exercici honrat de fer uns continguts útils i constructius.

La futura llei estatal de l’audiovisual ens allunya cada vegada més d’un model de TV pública competitiva?

En la mesura en què imposa unes fortes limitacions al sector públic, alhora que no estableix clarament les condicions de les televisions privades en el seu exercici de la comunicació social, s’està amenaçant el futur de la televisió pública. No pot ser que se’ns limiti la capacitat de ser competitius per accedir a drets d’emissió d’esdeveniments de primer nivell o de grans films, s’obligui a dur a les espatlles el pes de la comunicació política, del pluralisme i la diversitat, i no s’estableixi cap obligació al sector privat amb la societat que rep les seves emissions, i alhora se l’alliberi del seu compromís amb el sector audiovisual i se’ls permeti finançar sèries de televisió amb una inversió que fins ara anava al cinema, l’animació i el documental. Entenem l’interès que mou els grans grups de comunicació privats a pressionar el govern espanyol i els partits per donar suport a una llei com aquesta, però vull creure que no primaran interessos econòmics o partidistes pensant en suports mediàtics pre-electorals en la construcció del sector audiovisual.  En qualsevol cas, estic convençuda que els partits catalans, des del nostre Parlament, tots, tenen clar quin és el rol del servei públic en un país on si no fos per aquests mitjans moltes realitats industrials, culturals, lingüístiques, esportives, econòmiques i polítiques serien invisibles i progressivament desapareixerien del mapa públic.
 
Illencs i valencians s’hauran de conformar amb IB3 i Canal 9?

De moment, els illencs ja veuen TV3 i els catalans, IB3. Òbviament, seria desitjable que les zones que han deixat de veure TV3 al País Valencià recuperin el senyal i, sobretot, que es garanteixi la seva continuïtat en el futur en terres valencianes. Aquesta és una negociació que es duu a terme des del Departament de Cultura i de Mitjans de Comunicació amb la Generalitat Valenciana i confio en què pugui arribar a bon port.

Quina serà la batalla si es guanya la lluita contra els blocs electorals?

La mateixa batalla que existeix els 350 dies d’un any electoral fora de la campanya: l’exercici del periodisme basat en criteris professionals, d’actualitat, interès i transcendència. El que estem reclamant és l’exercici del periodisme sense cap condicionant. Per tant, si es guanya la batalla als blocs, serà el torn de demostrar que els mitjans públics podem treballar amb la mateixa professionalitat dins i fora de la campanya electoral.

Un exemple de periodisme de qualitat...

Afortunadament, subscric la feina que fem des dels Serveis Informatius i Documentals, i que té múltiples formats: des d’un TN fins al 30’ o al Sense Ficció.

Quan tornarem a veure un programa a la franja de nit de TV3 com La nit al dia?

... Si m’ho proposessin, a l’endemà de deixar la direcció ja m’hi posaria... bromes al marge, cada programa té el seu moment. Ara estem consolidant l’Àgora de Xavier Bosch i el debat Banda Ampla de Lídia Heredia, que cobreixen juntament amb altres espais, el periodisme i el debat social en franges de prime-time.

Per què es va fer periodista?

Perquè vaig creure que entendre el món a través dels fets i les persones que el viuen era la millor manera d’aprendre i contribuir a la societat. Això és el que em motiva. La resta són focs d’encenalls. És una professió amb molts riscos de perdre el nord.

Quin consell donaria a un jove periodista?

Fa pocs dies participava en un acte de graduació amb alumnes de la UPF i els aconsellava –a periodistes i a llicenciats d’altres carreres- que no perdin de vista la responsabilitat que tenen amb la societat i el compromís que tots necessitem d’ells perquè vetllin per somnis col·lectius abans que individuals, perquè el futur sigui millor que el present per a tothom.

És optimista quan pensa en el futur de la professió?

No gaire. Però sé que les generacions que venen em desmentiran.