- Dissabte
- 20 Març 2010 - 12:00
Llucia Ramis: “Quan t’incorpores al món laboral, et
continuen tractant com si fossis un becari etern”
El 6 de gener, la periodista i escriptora Llucia Ramis va rebre un premi per un llibre que encara no existia. La novel·la Egosurfing, que es publicaria setmanes després, havia estat guardonada amb el Josep Pla. A hores d’ara ja són molts els que coneixen el significat del títol, que il·lustra un comportament social marcat per les noves tecnologies. La necessitat de protagonisme que tots sentim en algun moment de la vida i l’actitud “postcínica” que ha adoptat la generació de la qual Ramis forma part creen l’escenari en què s’emmarca Egosurfing.
18/3/2010 – Maria Serrano
Dius que vas
presentar-te al premi Josep Pla perquè volies dedicar-te a la literatura. Què
trobes a faltar de la literatura en el periodisme?
M’agraden les dues coses, són dues passions. Viure de la literatura és una utopia, però m’agradaria dedicar-hi més temps. En comparació amb el periodisme, a la llarga, la literatura m’ha donat més alegries. El periodisme ha estat una putada darrere d’una altra, una hòstia darrere d’una altra. Treballo com a periodista des de segon de carrera i no he tingut grans alegries, i no crec que sigui per falta de dedicació ni per falta d’escola.
Com és el moment
en què poses el punt final a una novel·la?
Horrible. Quan estic acabant la novel·la, l’odio, perquè sóc molt de repassar. Cada dia rellegeixo el que he escrit el dia anterior i esborro moltes coses. Al final, la vull acabar per treure-me-la de sobre, perquè no puc més. L’he de treballar igual però ja no en tinc ganes, tinc impaciència per acabar-la. La revisió final és terrorífica, és quan esborraria tota la novel·la. El moment més emocionant és quan tens el llibre a les mans. Aleshores el llegeixo, per última vegada. És com una reconciliació.
Per als personatges,
t’inspires sovint en històries reals. Es tracta de portar al màxim allò de no
deixar que la realitat espatlli una bona crònica?
Amb Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys deia que la ficció està basada en la realitat, i el que faig és basar la realitat en la ficció. Les anècdotes m’ajuden a explicar una cosa, no al revés. No sempre funciona. De vegades, escrius quaranta pàgines d’una història; surts al carrer i en trobes una altra, i has d’esborrar el que has escrit perquè trobes que aquella explica molt més bé una sensació o una emoció.
A Egosurfing volia aplicar a la vida real les conductes que tenen les persones en xarxes socials. A Internet, les relacions són directes. Cliques un botó i ja et converteixes en amic, vas a un xat de lligar i ja lligues. No hi ha un procés. Volia explicar el procés de com es crea una amistat. La Rut i la narradora es fan amigues, no només per afinitat sinó també per necessitat. Mai no coneixem el nom de la narradora, no signa les feines que fa, té amants –no és ni tan sols “dona de”–, no surt a Google. És una dona amagada. El moment més important de la novel·la és quan sent el seu nom a la televisió. Aleshores, la narradora se sent com reconeguda, encara que sigui perquè l’han acusat d’una cosa que no ha fet. Això fa que, sense adonar-se’n, se senti atreta per la Rut, la periodista que l’ha fet protagonista.
De fet, a Egosurfing parles de l’arma que té la
gent que pot dir el teu nom en veu alta. Als periodistes, se’ls acusa d’excés d’ego
per aquest poder.
Janet Malcolm diu a El periodista i l’assassí que el periodista està més pendent de la història que de l’entrevistat. Si la persona no diu el que l’entrevistador vol, aquest s’ho inventarà. No hi ha cap problema, perquè el periodista té algú a qui posar les cometes. Això fa que el periodista senti un gran poder. L’entrevistat, com que, no sé sap per què, té una necessitat de ser protagonista, insistirà a fer una altra entrevista per demostrar que el que havia dit no era exactament allò. I l’altre li tornarà a treure la història que volia. És una roda.
Tots els periodistes tenim ego, que ve de la possibilitat de poder publicar. Quan no teníem Internet, hi havia la típica persona que escrivia cartes al director compulsivament perquè era l’única manera que allò que deia tingués representació. Ara tenim Internet, i tothom té un blog o Facebook. És la manera que tenen de fer de periodistes. En el fons, tots som periodistes, perquè tots tenim accés a la informació més o menys de la mateixa manera i també tenim un ego i una necessitat de dir la nostra. Facebook no és voyeurístic; és, sobretot, exhibicionista.
Una cosa curiosa
és que, quan el periodista es vol rebel·lar contra el contingut d’una
informació que ha de fer, no signa. I això és un codi que només s’entén entre
periodistes.
Els periodistes entenem què significa una vaga de signatures, però el lector no s’hi fixarà mai. Pots passar tota la vida fent de periodista i que ningú conegui el teu nom. És molt curiós, i també trampós. Des que som becaris, ens fan creure que és important signar en una capçalera o estar en un mitjà. Però ningú sap que ets allà, que la veu del butlletí radiofònic és la teva.
La faceta
d’escriptora t’ha dut de la posició d’entrevistadora a la d’entrevistada. Quina
t’agrada més?
Els que estem fets per preguntar som molt dolents donant respostes. Sabem
acotar, dir allò que volem, però estem massa pendents de la publicació. L’ego es
torna contra nosaltres. Quan ets entrevistada et sents molt exposada perquè ,
d’una banda, el periodista té una coartada –sempre pot atribuir les paraules a
algú altre– i, de l’altra, perquè no pots controlar la fama, encara que sigui
mínima. No controles les conseqüències d’allò que dius.
Les teves novel·les
estan molt emmarcades a Barcelona. Com et llegeix la gent de les Illes?
M’interessava que Barcelona funcionés com a xarxa social i com a mapa. D’una banda, és una ciutat on tot està molt etiquetat. Si una persona viu a Sarrià té un significat diferent de si viu a Gràcia o a l’Eixample. Barcelona és molt temàtica, no et pots perdre, i ho és de manera molt gràfica. És com si tota l’estona tinguéssim el dit que assenyala: “Vostè és aquí”. De l’altra, és una ciutat que sempre està en obres. Quan vivia a Gràcia, van canviar el meu carrer quatre vegades en tres anys. No és just, ja no per les molèsties, sinó perquè és molt violent que et canviïn la ciutat davant dels ulls. El Poblenou de fa deu anys ja no existeix.
Vaig tenir por que la gent que no viu a Barcelona no entengués tant aquest dit, però tampoc no és molt molest. M’interessava que els que la coneixen no es desubiquessin en cap moment i, els que no, veuen que estan en un bar o un carrer i ja està.
En un sentit
similar, hi ha la qüestió de l’edat. Com llegeixen les teves novel·les la gent
que no forma part de la que anomenes generació
Ikea?
Alguns que ho han llegit, m’han dit que els ha ajudat a entendre els seus fills. Els personatges d’Egosurfing i també de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys estan en un moment de transició, en què no fan la feina que els agradaria fer, i que creuen que serà breu. El problema és que s’allarga molt. I, en comptes de preocupar-se, ho encaren amb un cert cinisme. És el postcinisme.
Com pot ser que tinguem més de trenta anys i visquem com si en tinguéssim vint, i no ens preocupi? Estem que no ens ho creiem, perquè tenim molt bona preparació però no se’ns tracta amb respecte. A més, hi ha una espècie de condescendència que em rebenta. No ens donen oportunitats perquè el context laboral ha canviat en els darrers vint o trenta anys, però també per una falta de planificació. Fa uns anys, quan començàvem a ser becaris gratuïts, ja es podia veure quin seria el nostre futur. Si acceptes unes condicions des del començament, i penses que et fan un favor en comptes de fer tu una feina, assumeixes que aquesta és una feina de favors. Quan t’incorpores al món laboral, et continuen tractant com si fossis un becari etern. I com actuem? Amb resignació? No ho sé. Crec que actuem així perquè, en el fons, tenim l’esperança que passarà.
No hi ha també un
punt de conformitat?
A Barcelona sí. Però m’agradaria que hi hagués una petita revolució, que ens plantéssim i no ens deixéssim tractar com ho fem. Però això no hi és, perquè des del començament ja érem xais i acotàvem el cap, i acceptàvem una sèrie de normes que no hauríem d’haver acceptat.
També es diu que
la professió és molt individualista.
Això està clar. Sóc molt humanista, en el sentit de comunitat. M’interessa veure per què una generació, la del boom del 75 al 77, que podria fer moltes coses si es rebel·lés una mica, no té cap tipus d’interès a fer-ho.
A Egosurfing parles d’una pandèmia que
anul·larà la voluntat i la capacitat crítica de tothom.
Sí, ho poso a la gent gran, però li passa a tothom. Barcelona és una ciutat molt poc autocrítica, i jo sóc molt crítica. La polèmica del febrer sobre les declaracions de l’Ernest Maragall la vaig trobar molt gràfica. Va dir el que volia i aleshores, finalment, se’n va muntar una de grossa. Maragall va presentar la dimissió, i com que no li van acceptar, es va retractar. Però què és això? És una darrere l’altra, no ho puc entendre. Ja no és un oasi català, és una espècie de vàlium. Ningú critica ningú, i així no hi ha problemes. No hi ha ni la intenció de dur la contrària. Barcelona és la ciutat antiperiodística per excel·lència.
Tornaries a
estudiar periodisme?
Sí, perquè m’apassiona. Ara ja no tant, però he estat news junkie. Hi havia una època de la meva vida en què m’aixecava tots els diumenges, anava al quiosc i comprava tots els diaris, internacionals d’anglès i francès, i els nacionals. I me’ls llegia tots, i estava fascinada. El que no m’agrada, com sempre, és que els que dirigeixen el periodisme, de sobte, són molt més incultes que els que hi treballen, en un sentit global. Vaig estudiar periodisme perquè no es feia a Mallorca, i després em vaig endur una sorpresa. No sabia que m’agradaria.
A part d’explotar
l’enginy dels altres, com diu un personatge d’Egosurfing, què més han de fer els periodistes?
No han de confondre la reflexió amb el reflectir. Sembla que quantes més vegades surti una informació, més important és la notícia. Els mitjans estan tan plens d’estupideses, que fa molta pena. A mi m’hauria agradat un periodisme més cultivador, amb una mica més, no de saviesa o d’intel·ligència, sinó de cultura.
Hi va haver un moment en què tothom volia enriquir-se amb el periodisme, i això ha portat a la crisi. No és només una crisi econòmica; la crisi econòmica i intel·lectual van lligades. Com amb el negoci immobiliari, s’ha especulat amb el periodisme. Un bon periodista hauria d’investigar, explicar les coses profundament, com es fa amb el Barça o amb la Belén Esteban. No és que m’interessi el més mínim, però em sé la vida de la Belén Esteban. I això es podria haver fet amb moltes altres coses.
Parla’ns d’alguna
crònica que t’hagi agradat escriure.
En allò que més m’he divertit sempre ha estat en fer la contracrònica de campanyes electorals. Era una pàgina sencera que havies d’escriure en una hora com a molt després de tota la campanya. Diuen que el millor titular que he escrit mai és En casa de Herrera todo es un palo. Un altre va ser Los cerdos del pueblo ya se han escapao ¡Ridao, Ridao!, perquè ens van dur de campanya a una granja de porcs. Fan unes coses... En Duran i Lleida va adoptar un gos! Són joies, i això ja no és periodístic, és que literàriament és impagable!
En Coses que et passen a Barcelona quan tens 30
anys, els personatges reflexionen sobre els grans mals dels nostres temps,
d’una banda la por i de l’altra el cansament.
Estan lligats. Amb el periodisme, sempre vols continuar lluitant, però arriba un moment que penses fins quan durarà aquesta precarietat. Tinc una amiga que cada vegada que es queda embarassada la fan fora de les feines. Una altra ha estat treballant per un gran mitjà durant uns deu anys com a freelance, i també s’ha quedat embarassada i l’han deixat sense feina. Arriba un moment que dius: què podríem fer? I per culpa del cansament, provocat per la por, ja no pensem ni la manera de rebel·lar-nos. L’excusa perfecta és dir que estem fastiguejats, però això fa que ens treguin la voluntat. Crec que està fet expressament.
Segons la
protagonista d’Egosurfing, Internet
és el mitjà que grava qualsevol informació a foc i la fa inesborrable. Hi estàs
d’acord?
Si t’equivoques, cada vegada que posin el teu nom a Internet, sortirà l’errada. És com una espècie de memòria. Crec que la Comissió Especial per a la Toponímia, per al canvi de noms amb reminiscències franquistes, moltes vegades està duta per Internet. El carrer dels meus pares tenia un nom que, buscant-lo a Internet, veus que era d’un filonazi, un comandant de la División Azul. D’entrada, mai hagués buscat el seu nom en una enciclopèdia i, a més, segur que no l’hi hauria trobat, perquè aquest home té un carrer però no surt a les enciclopèdies. Imagina la quantitat de noms que no et deien res que de sobte et diuen alguna cosa.
Però creus que
cal la memòria històrica?
No hi estic en contra, però tampoc a favor. Hem tingut la gran sort d’haver-ho oblidat a la tercera generació, d’una manera molt sana, encara que Catalunya és diferent que Mallorca. Ara ens desperten fantasmes que no estic segura que s’hagin de despertar. Als meus cosins de vint anys, els demanes què és el franquisme i no en tenen ni idea, i crec que és bo que això passi, perquè no és una negació; simplement ens hem adaptat. No n’estic segura, potser estic dient una barbaritat. Tinc dubtes. Em sembla bé que canviïn noms de carrers i que treguin els monuments del franquisme, però no m’agrada que es faci política d’això. Que recordis certes coses i certes persones és perillós, perquè hi ha famílies, que no tenen per què ser els hereus d’aquelles polítiques o d’aquells pensaments.
Què recomanes que
llegim?
Ann Beattie té dos llibres espectaculars, Postales de invierno i Retratos de Will. Jim Dodge és fascinant, amb Fup, El Cadillac de Big Booper i Introitus lapidis. Ara ha sortit un llibre que es diu Fuck America, boníssim,d’Edgar Hilsenrath. De catalans, llegiria el darrer d’Imma Monsó, Una tempesta. Ara tinc ganes de llegir el de Jordi Puntí, Maletes perdudes, que acaba de sortir. Saul Bellow, que m’encanta. Bolaño sobre totes les coses. De dones, Jean Rhys, que s’ha reeditat ara. És una dona de començaments de segle passat, que va deixar la seva illa de les Antilles i se’n va anar a viure primer a Londres i després a París. Hi ha tantes coses per llegir!
