La coincidència o la previsió fan que aquest febrer del 2009 es compleixen els seixanta anys exactes de l'estrena de l'obra 'Mort d'un viatjant' ('Death of a Salesman'), d'Arthur Miller, sota la direcció d'Elia Kazan, al Moroscom Theatre de Broadway (10 febrer 1949), posteriorment guardonada amb el premi Pulitzer. El pas del temps sempre és un llast per a segons quines obres. Ho seria també per a aquesta d'Arthur Miller (Nova York, 1915 – Connecticut, 2005) si no fos per quatre punts clau: es parteix d'una traducció catalana renovada d'Eduardo Mendoza —només s'hi detecta en tres hores un únic "quelcom" que m'ha semblat postís en comparació a la netedat del llenguatge i que admetia "alguna cosa"—; es parteix d'una direcció com la de Mario Gas que no tan sols il·lumina el text sinó que crea una atmosfera marca de la casa que ha estat durant molts anys un dels atractius de les posades en escena de l'actual director del Teatro Español de Madrid; es revisita Arthur Miller en un moment històric i social conflictiu per la crisi econòmica que real o psicològica tothom pateix i que fa més viu encara el conflicte dramàtic de la família Loman, la del viatjant; i es confia el protagonisme a un actor que és un diamant escènic, Jordi Boixaderas, i que caracteritza un Willy Loman de seixanta anys, abatut pel fracàs personal i professional, envellit, engolit pel canvi de rumb de la societat, enfonsat en el seu propi somni.

Per llegir el text íntegre de la crítica, cliqueu aquí:
http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/lliurefpuigserver.html#...

«Mort de dama», de Llorenç Villalonga. Caldria anar molt enllà en el temps per trobar un espectacle emparat en el text d'un autor de les lletres catalanes amb la venerable lucidesa, el divertimento intel·ligent, la caricatura punyent, el to just de grotesc, la pinça de sàtira i la sal de picardia de sainet que respira aquesta versió de 'Mort de dama', de Llorenç Villalonga. I tenint en compte que l'original no és gens senzill d'adaptar, la versió escènica confegida per Marc Rosich i Rafel Duran és un autèntic regal. (...) La primera sensació que es desprèn del muntatge és que la direcció ha treballat cadascun dels personatges amb un desig artesanal de dotar-los de personalitat pròpia. Cap ni un dels que hi apareixen sembla que hi sigui només per omplir sinó que, en tot cas, afegeix més contingut al conjunt. Partint com es parteix d'una narrativa que ja és fragmentada en el seu origen, que es mou endavant i endarrere, que està estructurada en històries personals que es poden llegir —o veure— d'una tirada o separadament, sempre al voltant d'una baldufa imprescindible com és Dona Obdúlia Montcada —aquí una imponent Mercè Arànega que, al costat d'una trajectòria tan notable, aquest la situa en un dels seus papers més emblemàtics—, no és estrany que aquesta mirada teatral a l'original de Villalonga resulti tan familiar al presumpte lector de l'obra.

Per llegir el text íntegre de la crítica, cliqueu aquí:
http://www.andreusotorra.com/teatre/clipdeteatre/tncpetita.html#2053