Etimològicament, renovadora és aquella persona que intenta fer de nou una cosa. Ho dic perquè estem cridats i cridades els/les periodistes a votar la renovació dels òrgans de direcció del Col·legi de Periodistes de Catalunya. Entenc que renovar no vol dir torpedinar des de dins la mateixa institució.
Aquesta vegada, les dues persones que opten al deganat són, tal com és sabut: Salvador Cot i Josep Maria Martí, per ordre alfabètic. A l'autoproclamada candidatura renovadora s'ha canviat el nom, però persisteixen bona part dels noms que, fa quatre anys, van fer costat a Pilar Antillach. Ben curiós, perquè repeteixen i no renoven, quan molts d'aquests noms van ser baixa a les primeres de canvi, gràcies al curiós sistema de votació de què ens hem dotat. Ho dic obertament: no hi estic d'acord amb ell. A l'altra candidatura tot són noms nous, tret d'algunes presències repetidores.
Diuen que l'experiència és grau i espero que em serveixi per rememorar alguns passatges que he viscut en els darrers quatre anys, des de la base, des de les ganes de fer coses per les persones, que com jo, ens estimem el periodisme i el seu exercici professional.
Cot i Antillach formen part d'un col·lectiu que pren com a referent el malaguanyat Ramon Barnils, de qui, per cert, jo també en vaig ser alumne. Bé, que va morir en plenitud, però o molt havia canviat en els anys previs al seu decès, o jo no reconec l'esperit d'en Barnils, en algunes de les tesis que defensa aquest grup de pressió. Barnils s'autoproclamava àcrata, si bé era innegable el seu amor per la ironia i la llengua catalana. D'alguna manera, la seva utopia o travessa en el desert va consistir, en solitari, a traduir del castellà al català notícies, a l'agència Efe, quan ningú semblava defensar la nostra llengua.
Ramon Barnils va dur-nos a classe un periodista i històric del POUM, Víctor Alba, per parlar-nos d'exerci periodístic, d'evolució històrica, i d'ètica periodística. Recordo la seva màxima: "no feu mai preguntes més llargues de trenta paraules, si no vols que l'interlocutor oblidi algun aspecte important". Barnils honorava, en públic, un mestre.
Fa quatre anys, en Josep Maria Huertas va haver de defensar-se d'alguns atacs referits a la seva edat, per part de l'altra candidata, potser quinze anys més jove que ell?. Aquesta és la mateixa persona que feia comentaris irònics referits a persones com Enric Frigola, segurament perquè pensava que podia encapçalar alguna llista, pel simple fet d'haver estat prejubilat: "que s'encarregui l'Enric... com que ara tens més temps lliure". L'hi vaig retreure aquesta actitud diverses vegades personalment a la pròpia Antillach. El fet en sí mateix no tindria cap importància, de no ser perquè presidia la Comissió de Mitjans Públics, i que un dels capítols més sagnants viscuts pel periodisme, en els darrers anys, ha estat la marxa a casa de milers de treballadors de RTVE, pel fet de tenir 52 anys o més. D'una altra forma, però igual d'efectiu, ha estat el sistema emprat a la premsa escrita. Hem perdut mestratges, això que s'estimava tant en Barnils (mestre de periodistes), i gairebé una generació a la nostra professió, a la nostra Catalunya estimada.
Aprofito per assenyalar, que, com deia el poeta: "se hace camino al andar", i durant gairebé quatre anys, a la Comissió de MMPP, ha mancat massa sovint un ordre del dia, (reclamat mil i una vegades, a la seva presidenta), i s'ha parlat massa -tot i ser important-, dels blocs electorals. El nostre país és alguna cosa més que TV3, Catalunya Ràdio o TVE. Vull pensar que no ha estat per desconeixement, però semblava que problemes com els que pateixen l'agència Efe, les emissores municipals de ràdio o les televisions locals, supramunicipals, en línies generals, a partir de la posada en marxa de la TDT. El Col·legi no és ni pot ser un pur formulisme o una qúestió de grans capçaleres o grans mitjans. Justament, per això, des de la candidatura Huertas es va posar en marxa una Comissió contra la precarietat. El meu reconeixement per al propi Huertas, la Montse Sintas i la Montse Rius, al capdavant d'aquesta Comissió.
La precarietat present en mitjans privats i públics de tot Catalunya. Per això, es va generar per primera vegada en la història del nostre col·lectiu unes tarifes mínimes orientatives, adreçades especialment als menys afavorits de la professió, com són els freelancers o periodistes a la peça.
En un altre ordre de coses, si s'ha de renovar, també caldrà canviar algunes actituds, s'estigui o no a la Junta. No sembla que sigui de rebut criticar l'endemà, des de la seva columna, una jornada a favor dels mitjans públics, després d'estar present escassament mitja hora o tres quarts a la Universitat Central. Tampoc sembla massa coherent, que la candidata no guanyadora de les eleccions de fa quatre anys, hagi actuat, especialment en els darrers mesos, obviant l'existència d'un degà, com si hagués una mena de segon govern col·legial.
'Els draps bruts es renten a casa', afirma la dita. Durant anys hem sentit dir, per part del col·lectiu autoproclamat renovador, que els comptes no estaven clars al CPC. Què han fet, a banda de torpedinar tantes vegades com han pogut la imatge del Col·legi?. Amb proves a la mà haurien hagut d'anar a la Justícia, crec, modestament, i. no posar en qüestió la honorabilitat de persones i de la pròpia institució a què pertanyem col·legiats i col·legiades d'arreu de Catalunya, durant anys. Semblava que reeditaven 'Apocalíptics i integrats' d'Humberto Eco.
Demano que no ens quedem en una simplista lectura de titular: renovadors contra continuïstes. Seria molt trist, no ens faria cap favor. El manteniment de l'atac, sense matisar el missatge dels darrers temps, no aporta res de nou, per tant no és renovador. Al Col·legi hi té cabuda tothom. No ens carreguem el que ha costat tants anys a construir. El CPC no és només passat. Com diria el poeta: 'tot estar per fer i tot és possible'.