- Dijous
- 17 Maig 2012 - 5:55
_0.gif)
La professió del periodisme és exercida a Catalunya per gent relativament jove, amb un fort predomini de la generació nascuda als anys seixanta i una presència molt inferior a la que correspon al seu pes demogràfic dels nascuts als anys quaranta i trenta. En la particular piràmide de població dels que exerceixen el periodisme a Catalunya s'aprecia amb claredat el tall generacional que es va produir en l'etapa de la transició política, a finals dels setanta, quan la generació nascuda a finals dels quaranta i principis dels cinquanta va irrompre amb força de la mà de noves publicacions democràtiques i va desplaçar en molt poc temps a una bona part dels professionals que nodrien fins llavors els mitjans de comunicació. L'enquesta elaborada per l'Institut Opina1 per encàrrec dels organitzadors del III Congrés de Periodistes de Catalunya mostra de manera diàfana aquest tall generacional: només un 11,7% dels enquestats té entre 46 i 55 anys, mentre que la franja d'edat entre 36 i 45 anys es situa en el 29,7%. La diferència entre un grup i altre en el conjunt de la població és només de 1'1%; en la professió periodística, una franja d'edat gairebé triplica a l'altre.
Més del 80% del professionals del periodisme tenen menys de 45 anys i entre ells la franja predominant és la dels nascuts als prodigiosos anys seixanta: el 43,8% dels enquestats té entre 26 i 35 anys. Aquesta és la generació destinada a ser la més nombrosa durant molt de temps. Primer, perquè correspon al boom de la natalitat del període del desarrollisme, que ha estat seguit per un descens profund dels naixements. I, segon, perquè algunes tendències que han ampliat el mercat de treball en els últims anys s'estan exhaurint, i això dificulta la incorporació dels més joves. Si en l'enquesta efectuada el 1992, amb motiu del II Congrés, eren el 10,3% els menors de 26 anys entrevistats, en el sondeig d'enguany només són el 7%. Una piràmide d'edat pràcticament simètrica a la de l'enquesta es pot observar en les dades de periodistes col· legiats que de forma periòdica publica la revista Capçalera.
Aquest tall generacional que es va produir fa vint anys pot estar al darrera d'una carac-terística rellevant del periodisme català: els seus professionals es situen substancialment més a l'esquerra que el conjunt de la societat. Aquest escorament cap a posicions progressistes es posa de manifest en el sondeig entre els nascuts en les dècades dels cinquanta i seixanta, que formen el gruix de la professió, però es dóna igualment entre els supervivents de la generació anterior. El sedàs dels anys setanta, per tant, va desviar cap a altres professions no al conjunt dels periodistes formats durant el franquisme sinó al gruix del seu sector més conservador.
L'autoubicació majoritària en l'esquerra s'ha expressat de manera més clara en el sondeig d'enguany que en el de 1992, a pesar de que és entre els més joves (els menors de 26 anys) entre els que s'aprecia una posició més centrada tot i que lluny encara del punt en que s'ubica el conjunt de la població catalana: lleugerament a l'esquerra, pero molt a prop del centre. El gir incipient que s'apunta entre els més joves queda clar amb un exemple: mentre que en la franja d'edat compresa entre els 26 i els 35 anys es compten fins a 67 simpatitzants d'Iniciativa per Catalunya per un del Partit Popular, entre els menors de 26 anys al simpatitzant del PP ja només li corresponen cinc d'IC. Encara que Iniciativa sigui el grup polític que més atrau als periodistes i el partit de José María Aznar el que menys, ambdós tenen el mateix nombre d'afiliats entre els enquestats que reconeixen la seva militància: un. Perquè la immensa majoria dels professionals confessen no militar en cap partit: només 25 sobre 600 diuen estar afiliats, la majoria d'ells al Partit dels Socialistes i a Convergència Democràtica.
Si l'afiliació política és molt baixa, la sindical no és alta, pero sí significativa. El gran canvi que s'ha produit en aquest àmbit en els últims anys ha estat la creació del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) a partir, precisament, d'una proposta plantejada en el II Congrés de Periodistes i després de constatar-se la seva necessitat en l'enquesta de 1992. Fa quatre anys, el percentatge d'afiliats a sindicats era el 6,6% i ara es situa en el 14,8%, segons l'enquesta de 1996. D'ells, les dues terceres parts pertanyen al SPC. Aquestes xifres demostren que era una apreciació real considerar que existia (i existeix) un espai per un sindicat específic per la professió, pero també que no és precisament entusiasme el que senten els periodistes per l'afiliació sindical, a pesar d'autoubicar-se majoritàriament a l'esquerra. Tot i això, són bastants més els que manifesten una opinió bona o molt bona sobre els sindicats (41%) que els que l'expressen dolenta o molt dolenta (17%).
La pertinença a organitzacions no governamentals (ONG) se situa en un 8%, per sota de l'afiliació sindical, però si es sumen els que confessen col·laborar amb ONGs, el percentatge assoleix el 26,8%. Les que més col·laboració reben, segons les respostes de l'enquesta, són Metges sense Fronteres, Intermón, Greenpeace, Mans Unides, Amnistia Internacional i Càritas.
La professió periodística segueix mostrant un predomini de l'home sobre la dona, però la tendència es cap a la correcció accelerada d'aquest desequilibri, en ser en aquests moments més dones que homes les que s'incorporen al mercat de treball, mentre que són molts més els barons que es jubilen. Entre els professionals que responen a l'enquesta Opina són dones el 35%, però entre les menors de 26 anys el percentatge s'eleva al 57%: els nous professionals són, per tant, majoritàriament dones. Això contrasta amb que només el 4% dels periodistes d'entre 56 i 65 anys són dones. En la majoritària categoria de redactor, el percentatge femení és lleugerament superior a la mitja (38,5%), mentre que en les categories superiors està per sota: el 28,6% dels caps de secció i el 17,3% dels directius. Aquesta participació menor de les dones en llocs de major responsabilitat pot ser conseqüència de la discriminació, però també de la menor edat mitja de les dones periodistes en comparació amb els homes periodistes.
La percepció de que realment es dona algun tipus de discriminació per raó del sexe en l'exercici de la professió està estesa entre la majoria de les dones consultades. Gairebé el 58% creu que sí, davant del 42% que diu que no. Aquest sentiment de discriminació és elevat, tot i que ara es prodiga menys que fa quatre anys, quan eren el 69% de les dones les que consideraven que havia prejudicis negatius en funció del sexe. Entre els homes, contràriament, són majoria els que consideren que no es discrimina a la dona: el 64% davant el 34%. L'Associació de Dones Periodistes de Catalunya té programat elaborar una ponència en aquest III Congrés on possiblement s'abordarà aquesta qüestió.
La premsa escrita diària segueix sent el sector que més professionals reuneix, poc més d'un de cada quatre (27,7%), igual ara que fa quatre anys. Però l'estabilitat que s'aprecia en aquest període, que és el que es coneix amb certesa a través de les dues successives enquestes de l'Institut Opina, no és ampliable a la dècada anterior. Un terç dels enquestats (33,7%) asseguren que la seva anterior ocupació va ser a la premsa escrita, del que es pot deduir que el pes d'aquest mitjà pel que fa a llocs de feina està baixant.
Tot i això, la ràdio és el mitjà que més clarament es troba en recessió pel que fa a les col·locacions directes que ofereix, com a conseqüència de la profunda reestructuració experimentada en els últims anys. Si ara els enquestats diuen treballar en ràdio en un 12 per cent, el percentatge s'eleva fins el 22 per cent quan responen a la pregunta sobre el seu treball anterior. El sector de la televisió s'ha manifestat en els darrers anys moderadament en expansió a pesar de que l'ampliació de l'oferta d'ocupació que ha arribat a Catalunya de la mà de les privades ha estat molt escassa (només 1'1,8% per de la mostra treballa en elles), menor que la oferida per les incipients emissores de TV locals (2,2%). El nucli principal, les televisions públiques, es mantenen al voltant del 9 per cent de l'oferta total d'ocupació. Tot i no tenir dades exactes, a ningú se li escapa que l'implantació de les televisions privades sí deu haver revolucionat la professió a Madrid.
Tant la ràdio com la televisió estan generant llocs de treball de forma indirecta, un fet que s'ha de tenir en compte des d'un enfocament global d'ambdós sectors. En una i altra branca d'activitats comunicatives, els serveis informatius estrictament diaris segueixen sent realitzats habitualment per professionals en la plantilla de la ràdio o la televisió corresponent. Però, sumant-se als programes d'entreteniment, són ja molts els espais d'informació que són encarregats a l'exterior, a productores moltes vegades creades per periodistes que abans tenien una relació laboral amb el mateix mitjà i l'han convertit en mercantil. Tot i que l'aparició d'aquestes empreses, de moment de petit tamany, no s'aprecia en l'enquesta en aparèixer els professionals que treballen en elles en un ampli apartat anomenat «altres», es pot tractar d'un fenomen que tendeixi a l'expansió per diverses causes: perquè les grans empreses difusores de programes estan en general fermament decidides a derivar cap a l'exterior tota la producció que puguin i perquè s'apropa una gran ampliació de les hores de programació amb la multiplicació de canals que arribarà de la mà de la televisió digital. Els últims estudis fets sobre aquesta qüestió indiquen que dintre de deu anys els televidents podran arribar a accedir a uns 500 canals de televisió. No està tan clar, tanmateix, quants d'aquests canals estaran especialitzats en informatius o documentals i quants periodistes es poden arribar a necessitar per fer-los.
De moment, on més han crescut els llocs de feina per periodistes no ha estat en cap dels mitjans clàssics, sinó en un sector que sol despertar recels en el conjunt de la professió, sobre tot entre els que no hi treballen: els gabinets de comunicació al servei d'entitats públiques o d'empreses privades. Si fa quatre anys treballaven en ells el 5,6 per cent de la professió, els dades de l'enquesta actual eleven al percentatge al 10,7 per cent, molt pròxim al 13 per cent dels professionals que presenten el seu servei a les diferents televisions i al 12 per cent dels que treballen en les ràdios públiques i privades. Els objectius dels gabinets de comunicació, no sempre compresos a les redaccions, i els seus mètodes, sovint polèmics, seran abordats en una altra taula rodona del III Congrés, sota el provocador epígraf Quan costa comprar un periodista?
Un altre sector que també es troba en expansió, encara que sense assolir nivells tan alts com els gabinets de comunicació, és el de l'ensenyament. En l'enquesta de l'Institut Opina apareix que constitueix el 3,5 per cent els professionals que es dediquen a donar classes de periodisme, mentre que només 1'1,2 del total de la mostra afirma que l'ensenyament va ser la seva ocupació anterior.
Encara que la major part de les vegades la docència no es correspongui al primer treball, l'ensenyament està involucrant cada vegada més a un major nombre de periodistes. En els últims quatre anys s'han posat en marxa estudis de periodisme en les universitats Pompeu Fabra i Ramon Llull, al temps que s'han multiplicat els màsters i cursos de postgrau en diferents centres.
Tant en els mitjans tradicionals com en els gabinets de comunicació o l'ensenyament el grau de satisfacció dels professionals és alt. Es mostren professionalment satisfets o molt satisfets dos de cada tres periodistes consultats, mentre que els que se senten satisfets o molt satisfets amb la remuneració econòmica que reben són el 58 per cent. El grau de satisfacció menys alt en ambdues qüestions es dóna entre els que treballen en setmanaris, mentre que entre els que es dediquen a l'ensenyament la satisfacció professional és alta, pero no pas quan parlen del sou que cobren. Malgrat tot, se situa en el 30 per cent el percentatge de professionals que desitjaria canviar de feina. Per damunt d'aquesta xifra apareixen els que treballen en gabinets de comunicació, revistes emissores de ràdio. Per sota, els de premsa i els de televisió. Destaquen pel seu escàs desig de canvi els empleats en l'ensenyament.
Quant a les relacions del periodistes amb les seves empreses, la dada més rellevant que aporta l'enquesta de l'Institut Opina és el substancial augment de la contractació indefinida a temps complet que s'ha experimentat en els últims quatre anys: s'ha passat del 43,2 per cent el 1992 al 53 per cent en l'actualitat. Aquest augment ha estat a costa bàsicament de la disminució dels contractes temporals (han passat del 17,9% al 12,3%), dels indefinits a temps parcial, dels contractes en pràctiques, etc. El percentatge total de periodistes contractats és ràcticament el mateix (74,5% el 1992 i 74,6% ara), però la qualitat del contracte ha millorat.
Un canvi beneficiós en les relacions dels professionals amb les empreses s'aprecia també en la reducció del nombre de periodistes que treballen sense contracte (del 5,1% s'ha passat al 2,7%) que es correspon amb l'augment dels que s'autodefineixen com free-lance fixos. La tendència dels últims anys va, per tant, cap a la disminució de les situacions irregulars i precàries i a l'establiment d'un quadre més clar de les relacions laborals.
Entre els diferents mitjans hi segueix havent notables diferències quant a la contractació. La major precarietat es dóna en el setmanaris, on només tenen contracte indefinit el 30% dels periodistes consultats, mentre que la suma de free-lance fixos i esporàdics supera el 40%. La premsa diària és la que ofereix més estabilitat laboral (el 74% dels periodistes consultats per Opina és fix), mentre que la televisió es situa lleugerament per damunt de la mitja (60%) i la ràdio una mica per sota (48%). En tots els casos abunda la contractació temporal: el 15% en televisió i el 25% en ràdio. Dins de la premsa és un cas apart la comarcal1, on tan els contractats temporals com els free-lance esporàdics tenen major pes.
Un sondeig paral·lel a la de l'enquesta de l'Institut Opina fet pels autors d'aquesta ponència entre els comitès d'empresa de 34 mitjans de comunicació catalans2 indica que en les publicacions comarcals és pràcticament igual el nombre de contractes indefinits (44,9%) que els temporals (44,3%). A més, el nombre de col·laboradors és, per regla general, igual a un terç de les redaccions. L'alt percentatge de contractes temporals a la premsa comarcal contrasta amb el dels diaris que tenen la seva seu a Barcelona, on el 87,2% dels contractats són fixos.
Els més joves són els més afectats per la contractació precària, segons l'enquesta de l'Institut Opina. Així, entre els menors de 26 anys són més els empleats temporalment (43%) que els que gaudeixen de contracte indefinit (28%), un fet que certament no és exclusiu del sector dels mitjans de comunicació. Tanmateix, es tracta d'una situació menys dolenta que fa quatre anys, quan els contractes temporals superaven el 55%. En estar lligada la precarietat a l'edat, aquella és soferta significativament més per les dones periodistes que els homes. Tenen contracte indefinit el 46% de les professionals mentre que els barons arriben al 57%. La meitat exacta de les dones consultades creu que no es produeix cap desajustament salarial per raó del sexe, pero en són gairebé tantes (el 45%) les que consideren que sí.
El salari mig dels periodistes consultats per l'Institut Opina és relativament alt: 3.646.000 pessetes anuals, unes 300.000 pessetes al més. És la mitja del declarat per la meitat dels preguntats, atès que l'altra 50% s'ha negat a fer-ho. És una xifra que pot donar idea dels nivells del sector. Tanmateix, cal tenir en compte que és un xifra que inclou des dels ingressos dels menors de 26 anys, que es situen al voltant de 1.750.000 pessetes (145.000, al mes) i la dels directius, que s'aproximen als cinc milions de pessetes anuals. Cal precisar que el terme «directiu» s'utilitza en el sondeig d'Opina per tots aquells càrrecs situats per damunt del cap de secció.
Una clara línia divisòria pel que fa a nivells salarials és la que divideix Barcelona de la resta de Catalunya: si el salari mig entre els periodistes que viuen a la capital és d'una mica més de quatre milions de pessetes, a Tarragona i Girona es situa una mica per sota dels 2,5 milions i a Lleida una mica per sota. També la diferència entre homes i dones s'amplia, a causa de la major joventut d'aquesta últimes i la seva menor presència en el càrrecs de major responsabilitat. La mitja masculina s'aproxima molt als quatre milions mentre que la femenina no arriba als tres. Són també notables les diferències si la divisòria es traça entre els diferents mitjans. La premsa diària d'àmbit català -amb seu a Barcelona- té uns salaris mitjos d'uns quatre milions, mentre que la comarcal està entre els 2,5, unes xifres que coincideixen amb la diferència entre Barcelona i les altres capitals. Els sous mitjos són relativament baixos en les revistes (no arriba als tres mi-lions) i la ràdio (supera els tres milions per molt poc), mentre que la televisió es situa en una posició intermèdia (3,6 milions) i els gabinets de comunicació tenen un nivell salarial pròxim al dels grans diaris (3,8 milions).
A grans trets, l'enquesta de l'Institut Opina entre 600 periodistes aporta dades molt si-milars a les que es poden extreure de l'enquesta paral·lela feta entre representants sindicals de 34 mitjans de comunicació catalans. En aquest altre sondeig es va preguntar quan cobrava un redactor en cadascun dels mitjans (Gràfic 3). Els diaris amb seu a Barcelona són els llocs on cobren més els redactors de base, encara que sigui sense complements com lliure disposició o dedicació exclusiva. Establint unes forquilles de sous màxims i mínims i dividint els mitjans en sis branques o sectors -diaris, televisió, agències, premsa comarcal, ràdios i revistes-, resulta que, a Barcelona, un dels diaris ostenta el sou més alt de tots els mitjans de comunicació catalans (310.000 pessetes per 15 pagues) i que els redactors de diari que cobren menys (120.000 pessetes al mes) figuren entre els mínims més alts i gairebé iguala la mitja del que es paga a les ràdios.
Les diferències entre els màxims i els mínims a la televisió són molt reduïdes (27.500 pessetes), mentre que la diferència als diaris, on la competència és més plural, és la més ample: 190.000 pessetes entre el que paga més al seus redactors i el que paga menys. A més la TV té el mínim més alt (192.500 pessetes per 15,5 pagues). Cal tenir en compte, però, que en la majoria dels casos es tracta de mitjans públics poc subjectes a les lleis de la competència i amb plantilles que es caracteritzen per la seva escassa mobilitat. No s'ha de descartar que a mesura que la televisió digital vagi creixent i augmentant la competència al sector, s'incrementin també les diferències de la forquilla salarial.
Les agències de premsa mostren més estabilitat als salaris i en les condicions laborals, amb clars avantatges en comparació amb els col·legues de les ràdios i la premsa comarcal.
Els salaris dels redactors de ràdio són els que tenen el màxim i el mínim més baixos.Paradoxalment, en un dels sectors que basa la conquesta de l'audiència en professio-nals estel·lars que cobren sous multimilionaris, els seus redactors, normalment amb una solidesa professional equiparable a la dels professionals dels diaris, reben remuneracions molt més baixes que aquests. Les ràdios és l'únic sector on encara es troben salaris clarament per sota de les 100.000 pessetes netes mensuals i, en no pocs casos, treballadors joves sense contracte.
Pel que fa a la premsa comarcal, que en aquests darrers quatre anys ha intensificat la seva expansió empresarial cercant nous mercats en altres demarcacions catalanes, els propietaris segueixen pagant als seus redactors sous bastant per sota de la premsa de Barcelona i, sovint, amb contractacions irregulars que afecten a la meitat de la planti-lla. A més, la meitat de les publicacions comarcals no compten amb conveni col·lectiu ni comitè d'empresa. El redactor de diari comarcal més ben pagat cobra una mica més que el periodista de diari de Barcelona amb pitjor salari.
En una publicació, el redactors gràfics han estat acomiadats i els redactors literaris han estat obligats a il·lustrar les seves informacions amb fotos realitzades per ells mateixos. En un altre cas, els redactors cobren habitualment part del seu salari en diner negre.
La forquilla que mostren les revistes resulta una mica enganyosa, atès que el gruix de la seva producció es feta per col·laboradors i les plantilles de la redacció són molt reduïdes, amb una mitjana de vuit o nou redactors per centre.
Tant a diaris de gran tirada com en les televisions s'observa la difícil situació dels becaris i dels col·laboradors més o menys assidus, que tenen situacions contractuals confuses i que són utilitzats en tasques pròpies de redactors. En alguns casos es tracta de contractes fixos encoberts, sovint basats en acords verbals. En televisió, per exemple, sol utilitzar-se al becari per cobrir llocs de treball. Aquest situació resulta especialment visible els caps de setmana. El representants sindicals de les televisions han indicat en l'enquesta que la remuneració dels becaris s'ha reduït de manera dràstica i, davant l'allau d'ofertes d'estudiants de periodisme, s'han arribat a donar casos en que el becari se li paga 25.000 pessetes al mes, quan fa quatre anys podia arribar a guanyar 60.000 pessetes mensuals. Avui en dia, en alguna universitat, el pagament de la matrícula inclou una estància temporal en un mitjà de comunicació on el becari no rep cap mena de remuneració.
Els fotògrafs exerceixen una de les especialitats periodístiques que sol ser més discriminada. El seu reconeixement professional és directament proporcional a la consolidació de l'empresa per la qual treballen. És a dir, en els mitjans menys rendibles augmenta considerablement la seva precarietat laboral. A aquestes situacions discriminatò-ries no és aliena l'opinió, estesa entre bastant directius de publicacions, de que els fotoperiodistes no haurien de merèixer el mateix tracte professional i laboral que els redactors literaris.
Pel que fa als col·laboradors, porten el 60% del pes de la producció a les revistes. A les agències de premsa i als diaris de Barcelona, i a algunes ràdios, la figura del col·laborador sol estar identificada amb la del corresponsal, que cobra a tant la peça les seves informacions. A la televisió, en canvi, és una figura menys comú, en ser molt més complex el procés de producció en el seguiment de les notícies (càmeres, so, llum, transmissió, etc.)
Tornant als resultats de l'enquesta de l'Institut Opina, una àmplia majoria dels pe-riodistes consultats (70%) sap -o diu saber- qui és el propietari de l'empresa en que treballa, pero no és petit el percentatge (30%) dels que no ho saben o no responen. El desconeixement és especialment rellevant en la premsa diària, on un de cada quatre periodistes assegura ignorar en mans de qui està la propietat. En la premsa setmanal, un 13% no ho sap i un 15% no respon. La titularitat del mitjà està molt més clara en ge-neral en les emissores de ràdio i televisió. La situació financera de la pròpia empresa presenta en general més incognites: només el 58,5% diu conèixer-la «amb més o menys precisió». I de nou és en els diaris (35%) i en els setmanaris (46%) on el desconeixement és més gran. En totes les branques d'activitat són majoria els que consideren que la situació econòmica del mitjà en que treballen és bona amb excepció de la televisió: només un de cada cinc dels periodistes televisius creu que les finances de la seva empresa van bé, mentre que el 32% considera que van malament i el 24%, regular.
Si la mateixa pregunta és formulada als comitès d'empresa, resulta que el 91 per cent d'aquests coneixen els principals accionistes del seu mitjà respectiu. Respecte a la conflictivitat laboral, un 44% dels enquestats recorden haver-ne tingut, en diferent grau. Aquests estira-i-arronses amb les empreses s'han produït en més intensitat en les redaccions que gaudeixen de millors condicions objectives de treball -millors salaris, menys precarietat, ...- que en els mitjans menys consolidats. La majoria de les empre-ses que ofereixen pitjors condicions laborals i que no tenen conveni ni comitè d'empresa són les que han tingut menys problemes reivindicatius amb els seus empleats, el nombre dels quals sol ser baix en aquests casos.
Una mica més de la meitat dels portaveus dels treballadors de les 33 empreses sondejades opinen que en el seu mitjà es troben pitjor ara que fa quatre anys. El percentatge és similar entre els mitjans grans i petits. Periodistes de redaccions modestes han ma-nifestat que actualment estan millor que abans perquè tenen ordinadors o gaudeixen d'alguna altra millora tecnològica, pero no pas perquè se'ls hagi pujat el salari o s'hagi estabilitzat el seu lloc de treball. Encara que ho pugui semblar, aquestes darreres dades no es contradiuen amb les anteriors d'Opina sobre el grau de satisfacció. L'institut ha enquestat a individualitats -moltes de les quals treballen a les mateixes empreses-, mentre que el sondeig que hem fet els ponents ha estat sobre portaveus de 33 empreses, totes elles amb les seves singularitats intransferibles i amb diferències de població abismals; des de diaris de Barcelona amb més de 180 periodistes fins a ràdios i revistes amb tres professionals en plantilla.
Més de dos terços dels professionals empleats en mitjans de comunicació treballen en diumenge. La mitjana de diumenges treballats pels periodistes catalans es troba en una mica més d'un diumenge al mes. Normalment, aquest dia extra es cobra a banda. En altres casos, l'empresa el "paga" amb dies de festa. Apart de les revistes, la premsa comarcal és la branca on menys es treballa en diumenge, atès que un terç de les seves publicacions no publica edicions el dilluns.
Una dada de notable importància que no detecta el sondeig de l'Institut Opina, degut a la propia selecció de la mostra, és el nivell real de desocupació entre els periodistes. Entre els consultats només el 3% es declara en atur, una xifra encara inferior al 5,4% de quatre anys enrera. Aquests baixos percentatges són consequència de la impossibilitat d'incloure en la mostra a la totalitat de recent llicenciats que encara no s'han assentat en cap mitjà i no s'han inscrit en el Col·legi de Periodistes. Aquest últim curs s'han llicenciat 230 alumnes de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona en les branques de periodisme i audiovisuals i 70 més han acabat estudis de segon cicle en la universitat Pompeu Fabra, mentre que la mitja d'altes anuals en el col·legi es situa en els últims anys al voltant de les 120. I bona part d'aquests nous col·legiats no necessàriament són llicenciats i, si ho són, no pertanyen a la darrera promoció. És una de les consequències de la no obligatorietat de col·legiació per exercir de periodista. Per conèixer amb exactitud el percentatge de llicenciats en Ciències de la Comunicació que han trobat tard o d'hora ocupació en aquests darrers anys s'hauria de realitzar una altra enquesta sobre les dades de les facultats.
Una majoria aclaparadora del 80,5% dels periodistes entrevistats per l'Institut Opina considera necessari que el seu mitjà es doti d'un estatut de la redacció. El percentatge de suport arriba al 92% entre els periodistes de la premsa diària. Aquestes xifres tan elevades contrasten amb una penosa realitat en la que només dos mitjans de premsa escrita -dos dels diaris de més venda a tot Espanya- disposen d'estatut de redacció. Cap televisió, cap ràdio i cap revista. Això és conseqüència d'un doble factor: la consciència de la seva necessitat no ha portat aparellada fins ara el suficient convenciment com per impulsar decididament l'estatut en el propi mitjà i les grans reticències amb que la major part de les empreses -i fins i tot de les direccions periodístiques- afronten una eventual negociació sobre l'estatut.
A més, representants dels treballadors de determinats diaris comarcals i ràdios han comentat que les actuals prioritats dels seus reporters eren la lluita contra la precarietat i contra els baixos salaris. «Primer el sou i després la deontologia», venien a dir alguns assalariats en empreses amb dificultats econòmiques.
L'estatut de redacció és la norma pactada amb l'empresa de que es poden dotar els pe-riodistes per defensar aquells drets professionals derivats sobre tot el dret constitucional de tota la població a rebre informació veraç. Els dos principals drets professionals, la clàusula de consciència i el secret professional, estan recollits en l'article 20 de la Constitució de 1978 però no han estat posteriorment desenvolupats. La seva concreció en estatuts propis de cada mitjà segueix sent oportuna. Però un estatut de redacció, a més, a més és la norma destinada establir les pautes de relació entre la direcció i el conjunt de professionals, el que farà que segueixin essent útils fins i tot en el cas de que la clàusula de consciència i el secret professional siguin desenvolupats mitjançant llei de ma-nera satisfactòria.
Però és precisament per establir aquesta pautes de relació (i per portar aparellat l'elecció d'un comitè de redacció com a instrument per canalitzar les inquietuds dels profe-ssionals del mitjà) pel que la figura de l'estatut segueix generant reticències en les em-preses. Aquestes reticències es fonamenten, a grans trets, en el temor a que s'institucionalitzi a la redacció una estructura organitzada al marge de la piràmide regular de direcció que abordi temes que van més enllà dels merament laborals. La raó bàsica amb que compten els periodistes per vèncer aquestes reticències és que, per sort o per desgràcia, són inevitablement els dipositaris d'un dret fonamental de tota la població, que és el de rebre una informació veraç i completa. I com a tals dipositaris, és la seva obligació -no el seu dret- dotar-se també dintre de les empreses de mecanismes que contrarestin l'eventual tendència dels mitjans a convertir-se en un poder al servei dels propis interessos i no dels de la societat en general.
Un mecanisme eficaç per cohesionar als periodistes al voltant d'uns pressupostos que dignifiquen la seva professió ha estat l'adopció en el congrés de 1992 del Codi Deontològic.
La gran majoria dels consultats per l'Institut Opina considera que el periodisme està regit per unes normes ètiques: són el 73,3% els que pensen així, encara que la minoria dels que jutgen el contrari no és insignificant: el 22%. Aquestes normes ètiques són aplicades sempre o gairebé sempre en opinió del 36% dels professionals consultats, mentre que el 28,2% pensa que no s'apliquen mai o poques vegades, i el 29,2% creu que algunes vegades. S'aprecia, doncs, la necessitat d'aquestes normes, però es cons-tata que no estan arrelades. D'aquí que sigui ni més ni menys que el 81,5% dels consultats els que creguin que és necessària la creació del Consell de la Informació de Catalunya, un organisme destinat a vetllar per l'aplicació de l'esmentat codi deontològic.
