 |
 |
 Número
112 de la Revista Capçalera
PERIODISME AL MÓN:La
informació
en la Itàlia de Berlusconi
per Rossend domènech
A Itàlia, es venen
sis milions de diaris i hi ha 640 emissores de televisió
via terra (1/5 part del món), entre públiques
i privades, nacionals i locals. Paradoxalment, la concentració
d´aquests mitjans en poques mans (cinc grups controlen
el 80 % de les capcaleres diàries, Mondadori el 30-35
% dels periòdics) i la desequilibrada distribució
de la publicitat, impedeixen un pluralisme real.
A partir de l´elecció de Silvio Berlusconi, el
cap del govern, empresari de televisions, exerceix també
un control constitucionalment indirecte, però de fet
real, sobre els tres canals de la RAI i sobre l´activitat
informativa complementària, com ràdio, Internet,
publicitat. "El 95% de la informació televisada",
comptabilitza la irònica agència "Ansia News"
(per contraposició a Ansa, la EFE italiana). Fins al
punt de constituir, a parer de molts, un perill per a Itàlia
i per a Europa.
L´OCSE (Organització per a la Cooperació
i el Desenvolupament Econòmic) ha invitat repetidament
el govern italià a "separar el poder executiu del
poder dels media". Aquesta invitació ha estat desatesa
i ja té un primer imitador oficial, el Kazakhstan. Quan
les institucions econòmiques mundials varen imposar al
president d´aquell país del Càucas una sèrie
de privatitzacions de béns públics a canvi de
crèdits, el senyor va traspassar les televisions a la
seva dona. Van dir-li que era "intolerable " i que
no hi havia "cap altre país al món on succeís
un fet semblant", però el mandatari va respondre:
"En el cor mateix d´Europa n´hi ha un, Itàlia".
Valery Giscard D´Estaing, president de la Convenció
que està elaborant la futura organització de la
UE, ha rebut una carta de l´OCSE on es diu que "el
control de Silvio Berlusconi sobre les televisions públiques
i privades representa un desafiament a l´arquitectura
constitucional europea". Per la seva part, el canceller
Gehrard Schröder va vetar que Mediaset (l'empresa propietat
del primer ministre italià) comprés una part del
grup de Kirch, argumentant que "seria un problema que el
cap del govern d´un país amic tingués influència
en el sector dels media alemanys". "Des que ocupo
el càrrec no he fet ni una trucada a Mediaset ",
es justifica Berlusconi.
Independentment de com s´analitzi la situació,
s´arriba sempre a l´"anomalia" assenyalada.
A comencaments de 1995, després de set mesos del primer
govern Berlusconi el grup Fininvest -holding de totes les activitats
econòmiques de l´empresari Berlusconi- va tenir
beneficis. Fins a un any abans perdia més de tres-cents
mil milions de pessetes.
Des de 1999 fins al 2001, el pastís de la publicitat
s´ha repartit així : 360 mil milions a Mediaset,
250 mil milions a la RAI i a tots els altres han quedat 30.000
milions. El 57 % del pastís va a la televisió
(contra el 41 % d´Espanya i el 23 % d´Alemanya).
Quan a Itàlia no hi havia encara televisions privades
d´àmbit nacional (anys setanta i vuitanta), Fininvest
va comprar repetidors terrestres per 33.000 milions de pessetes
(el doble en aquest moment), fet que, sumant-lo a la venda de
publicitat, permet que l´empresa controli indirectament
la majoria d´emissores locals.
L´aparició de la TV privada va comportar la intervenció
del Tribunal Constitucional, que l´any 1994 establia que
"cap subjecte pot ser proprietari de tres emissores d´àmbit
nacional". La sentència donava un període
de transició, però fins avui ha estat desatesa.
Pel 2005, caduquen les concessions de freqüències
televisives, clau per afavorir diversitat d´oferta i,
per tant, pluralisme. Hauran de ser recontractades o subhastades
i el polític Berlusconi haurà de decidir quines
dóna a l´empresari Berlusconi, o a l'inrevés,
quines es queda Mediaset.
L´Observatori de la Universitat de Pavia analitza permanentment
l´espai que les televisions dediquen a temes i persones.
Segons aquestes dates, l'espai que la RAI al 2000 dedicava a
les institucions representava el 9,4 % mentre que, actualment,
és el 14,1 % ; al govern era del 25,1% i ara és
el 44,6 % ; a l´oposició política era el
36 % i ara és el 25,7 %. Quant a l´audiència,
abans de Berlusconi la RAI portava sempre un bon marge de distància
sobre Mediaset. Ara la diferència és mínima
: 30 % (RAI) i 27,6 % (Mediaset) prenent com a referència
el telenotícies de més audiència. Sovint
es dóna el cas que els telenotícies de la RAI
no mostren una informació (negativa) sobre el govern,
mentre que els de Mediaset sí que ho fan.
Poc després de les eleccions, Berlusconi va dir publicament
que "Biagi, Santoro i Luzzatti han fet un ús criminal
de la televisió pública" durant la campanya
electoral. Tots tres dirigien els programes de més audiència
de la RAI. Tots tres varen ser acomiadats. Enzo Biagi, un moderat
de 82 anys, va escriure a Berlusconi una carta oberta al Corriere
della Sera. Li deia :"No s´avergonyeix de no haver
resolt encara el conflicte d´interessos?". El diari
Il Foglio, que compta amb Veronica Lario, casada amb Berlusconi,
entre els accionistes, va escriure
que l´atac era "un error polític i un abús
de
poder". Un altre cas d´interferència de l´executiu
es va produir a l´hora de nomenar el consell d´administració
de la RAI, elecció que oficialment -des que Berlusconi
fa politica directa- ha estat encomanada als presidents de la
Cambra i el Senat. Simplement var ser pactat amb l´executiu.
Pel maig del 2002, el sindicat intern del Corriere della Sera,
primer diari del país, moderat, que davant la victòria
de Berlusconi havia adoptat una posició pragmàtica
i sense prejudicis, que privilegiava la informació i
la critica des d´una dreta liberal, es va presentar a
l´assemblea de Hdp, societat que controla la RCS i, per
tant, el diari, per explicar que els 300 redactors "s´inspiren
en el principi de no amagar res". Però, varen dir
als accionistes, "no podeu imaginar les reaccions i amenaces
que rebem quan publiquem notícies o documents no agradables,
per exemple, en els ambients del president del govern".
Per moltes raons, fins i tot un cert rebuig de la burgesia del
nord envers el "nou arribat", els tres diaris nacionals
més venuts (Corriere della Sera, La Repubblica i La Stampa)
no han tractat Berlusconi amb la cordialitat que esperava. La
Repubblica s´ha convertit en un diari d´oposició
militant i el canal 3 de la RAI en una "reserva natural"
de la informació més antiberlusconiana. El cap
del govern es baralla gairebé diàriament contra
la premsa que, segons les paraules del primer ministre, "m´intepreta
malament" i que "està en mans de l´esquerra"
i és suficient entrar en qualsevol redacció de
diaris de segona categoria per descobrir que s´hi practica
l´autocensura, negació del periodisme ("és
que si no, ens retiren publicitat", "no ens donen
entrevistes"…).
Finalment, el govern ha aprobat la llei sobre incompatibilitats
i una sobre el sistema informatiu. La primera diu, en resum,
que posseir la pura proprietat d´una empresa no constitueix
conflicte i, per tant, incompatibilitat. Aplicant-la, Fedele
Confalonieri, president de Mediaset, no podria ser ministre
o cap de govern, però el seu propietari sí. La
segona permet, en resum, la propietat mixta de diaris, televisions,
cinema i publicitat, que era prohibit, amb un única condició:
que cada titular no controli més del 20% dels recursos
(facturació) nacionals. Aplicant-la, no canvia res, perquè
el pastís ja està repartit així, sinó
que empitjora la situació per via dels encreuaments possibles.
El secretari del Sindicat de Periodistes (FNSI), Paolo Serventi
Longhi, ha denunciat repetides vegades que "la situacio
de la llibertat d´informació es pèssima".
"A Itàlia" ens hi hem acostumat, però
a fora no és així i la situació ha de ser
denunciada a tot arreu per tots els que atribueixin un valor
als principis de la correcció de la informació
i del pluralisme", ha assegurat. El moderadíssim
Piero Ottone, exdirector del Corriere della Sera, ha escrit
un irònic article sobre Thaksin Shinawatra, primer ministre
de Tailàndia, el "Berlusconi" d´aquell
país asiàtic,
a qui el rei local va criticar en públic. "Almenys
allà tenen un monarca", diu Ottone. Diàriament
a molts els diaris d´un cert relleu, i no certament comunistes,
es poden llegir articles sobre "la desfeta moral del país"
que està provocant el govern. D´altra banda, la
manca de publicitat i el preu del paper ha fet proliferar la
informació i contrainformació a través
d´internet: és suficient entrar al motor Google
d´Itàlia per trobar una part de l´univers
plural que no existeix en el paper o en les pantalles. Fins
i tot s´hi troba qui, cada mes, dóna la llista
dels anunciants a les emissores de Berlusconi amb la indicació
de boicotejar-ne els productes. Davant de l´enrenou informatiu,
el President de la República, Carlo Azeglio Ciampi, va
enviar un "missatge a les Cambres" dedicat al pluralisme
i a la imparcialitat informativa, entesos "com instruments
essencials per a realitzar una democràcia perfecte".
Els missatges presidencials han de ser debatuts al Parlament,
però aquell dia no hi va haver gairebé cap diputat.
CRÍTIQUES DE LA DRETA
El recentment desaparegut Indro
Montanelli va referir-se en diverses ocasions al conflicte d'interessos
públics i privats que convergeixen en Silvio Berlusconi.
En una d'elles, (20 de juliol de 1998 al Corriere della Sera)
el veterà periodista va escriure que "almenys sobre
una cosa, per ser tan evident, estan d'acord els italians: que
mentre no es desbloquegi el cas Berlusconi no hi haurà
debat polític, és a dir, no hi haurà política".
Sis dies abans, Montanelli havia escrit a les pàgines
d'aquest mateix rotatiu que l'actual primer ministre "és
l'obstacle que frena la política italiana". Altres
veus, com la de Sergio Romano, columnista de centredreta, va
ser encara més dur: "El del Cavaliere és
el més colossal conflicte d'interessos que figura en
les cròniques de l'Estat unitari italià".
BLANQUEIG DE DINER
Un dels llibres que més clar
ha deixat a l'opinió pública d'on sorgeix la fortuna
del magnat italià és El olor del dinero. Origen
y misterio de la fortuna de Silvio Berlusconi (Ed.Península)
escrit pel diputat de la Cambra dels Diputats per l'Olivo, Elio
Veltri, i Marco Travaglio, periodista de La Reppublica. Veltri
i Travaglio expliquen els nexes entre la Cosa Nostra i Berlusconi.
Una de les principals acusacions parteix de l'entrevista que
el jutge del 'pool antimàfia' de Palermo, Paolo Borsellino,
va concedir el 21 de maig de 1992, dos dies abans de l'atemptat
que va acabar amb la vida de l'altre jutge d'aquest pool, Giovanni
Falcone. "A principis dels anys setanta /.../ la Cosa Nostra
va començar a gestionar una massa enorme de capitals
als quals, naturalment, va buscar una sortida, ja que en part
aquests capitals eren exportats o dipositats a l'estranger,
el que explica la proximitat entre elements de la Cosa Nostra
i determinats financers que s'ocupaven d'aquests moviments de
capital". Després d'aquestes paraules, el periodista
Fabrizio Calvi pregunta: "M'està dient vostè
que és normal que la Cosa Nostra s'interessi per Berlusconi?".
Borsellino respon: "És normal el fet que qui posseeixi
grans quantitats de diner busqui els instruments per poder utilitzar
aquest diner, tant des del punt de vista del blanqueig com en
el sentit de rendibilitzar aquest diner". Acte seguit,
Calvi pregunta sobre el rol que jugava Vittorio Mangano, home
de confiança de Berlusconi (fins i tot va residir durant
anys amb la seva familia a la vil·la d'Arcore, propietat
de Berlusconi). La resposta de Borsellino és contundent:
"Sí, miri, li puc dir que era un dels personatges-pont,
un cap de pont de l'organització mafiosa en el nord d'Itàlia".
L'entrevista, després de superar nombroses pressions,
no solament no va provocar cap mena de debat, sinó que,
fins i tot, el diari el Giornale de Berlusconi, va acusar la
RAI d'haver manipulat les paraules de Borsellino.
EL CONTROL DE TELECINCO
Els tentacles empresarials de Silvio
Berlusconi no solament s'estenen per Itàlia, sinó
que també arriben fins a Espanya. La prova més
palpable és el control que, des de desembre, té
l'empresa Mediaset sobre la cadena Telecinco. La majoria accionarial
(va passar del 40 % al 52 %) va tenir lloc mitjançant
la compra d'un 12 % de les accions de Correo-Prensa Española,
que passa del 25 % al 13%. La compra d'aquest percentatge clau
d'accions ha costat a l'empresa del magnat italià, en
total, 276 milions d'euros. L'operació, però,
no es va fer efectiva fins al mes de gener, quan va entrar en
vigor la modificació de la llei de televisió privada,
segons la quals s'elimina el límit accionarial del 49
% per a una sola empresa. La resta de l'accionariat de la cadena
privada es troba en mans del Dresdner Bank (25 %) -que controla
la part del país que anteriorment era del fallit grup
Kirch- i d'ICE Finance (10 %). El conseller delegat de Correo-Prensa
Española, José María Bergareche, va assegurar
que l'operació "és bona per a nosaltres,
per a Tele 5 i per als italians".
EL CAOS DE LA RAI
La televisió pública
italiana, la RAI, formada per quasi deu mil professionals, està
en peu de guerra contra el primer ministre Silvio Berlusconi,
al qual acusa del caos en què es troba. Per demostrar
el seu malestar, els periodistes, tècnics, funcionaris
i administratius de l'ens públic, varen anar a la vaga
el 20 de desembre. La causa del malestar entre els treballadors
de la RAI es troba en la pèrdua de publicitat i d'audiència
degut a una baixada de la qualitat de la programació
així com a l'augment de programes encarregats a professionals
externs en detriment dels periodistes de la cadena pública.
Els problemes de la RAI beneficien proporcionalment Mediaset,
propietat de Berlusconi. La situació a la televisió
pública es va tornar tan caòtica que va provocar
tres dels cinc membres del Consell d'Administració.
|
|
|
|
|
