 |
 |
 Número
112 de la Revista Capçalera
OPINIÓ:
DONES ALS MDC
ESTHER SARDANS
Periodista
L'any que vé, el 2003, farà 70 anys que les dones
a Catalunya varen poder votar. Per tant, l'any 1933, les dones
varen poder dipositar les seves idees en una urna. Una gran
part d'aquestes dones varen patir la derrota de la República
mentre que l'exili de les idees de progrés i de justícia
que encapçalaven, dirigien i gestionaven reposen en infinitat
de fosses comunes arreu dels Països Catalans. Començo
així aquest article conscient de les moltes persones
que desitgen oblidar aquests fets traumàtics per poder
obrar en el present lliures de condicionants. Abans d'aquesta
data, del 1933, a finals del segle XIX i principis del XX, dones
catalanes amb diversos graus de formació detecten que
el progrés econòmic d'aquell temps no produïa
un progrés social. Per tant, en els seus inicis, el feminisme
organitzat a Catalunya prioritza la lluita per la justicia social
abans que introduir el feminisme en les dinàmiques electorals.
Fent síntesi històrica, una primera onada del
femi-nisme a Catalunya inver-teix les seves expectatives en
el progrés social de la majoria de la població.
Després de l'any 1933, i mentre la República és
viva, en el bàndol de les idees, les dones gestionen
infinitat de terrenys en l'administració, donant-li a
la República discurs social i guanyant credi-bilitat
entre la població.
De tot aquell llegat històric, quin ús n'estem
fent les dones que treballem en el periodisme? Ens qüestionem
la realitat social i l'encarem amb valentia i crítica
com vàrem fer algunes dones en el segle XIX? Hem estat
capaces de guanyar-nos, per mèrits propis i mossegant,
la credibilitat de les persones que ens segueixen dia a dia
en la nostra feina? El col·lectiu de dones periodistes
té individualment, dona a dona, el coratge de plantar-li
cara a un masclisme corporatiu, nascut entre partits polítics
i administracions? Des de l'honestedat i la humilitat, crec
que no. Igual que en el segle XIX, la humanitat i la gent de
Catalunya aprecia dia a dia que les mentides de progrés
econòmic i social que s'anunciaven fa uns anys no s'estan
produint i no es produiran. Des del periodisme fet per dones,
majoritàriament del grup d'aquelles dones que treballem
en mitjans de comunicació de primera línia, ens
hem escapolit d'analitzar, contrastar i avisar. I si ho hem
fet, ho hem executat des del terreny del combat polític,
govern o oposició, un terreny altament desacreditat entre
la ciutadania. En termes històrics, fa quatre dies que
les dones, des del periodisme, explorem la realitat i l'oferim
a qui ens vulgui llegir, veure o escoltar. I en aquest terreny,
hem fet i fem el mateix que els homes porten fent durant decennis.
Un dels trets característics que actualment conserva
el feminisme del seu passat és el fet diferencial. Homes
i dones hem de tenir igualtat d'oportunitats, però la
pregunta és: per fer el mateix i de la mateixa manera?
O per fer-ho diferent? I per diferent, enriquidor? Hi ha una
manera pròpia de les dones de comunicar i de traslladar
la realitat en forma de notícia? Crec que sí.
Però tristament, també crec que no serà
possible fins que com a dones periodistes no ens fixem com a
objectiu desarticular tot l'entramat d'empreses de comuni-cació
privades i públiques que estant aturant qualsevol indici
d'auto-crítica social. El present de la notícia,
de la narració del fet, sigui escrit per una dona o per
un home, està massa condicionat per les baralles polítiques
i pels interessos del capital. Cada cop neixen en format paper
o electrònic més espais de periodisme crític
amb el periodisme que oferim. I això és l'indicador
més clar que estem perdent credibilitat i que ens manca
valentia per igualar com a mínim el que besàvies
i àvies varen fer: encarar la realitat amb valor.
No voldria que aquestes paraules s'interpretessin com un retret,
o que potser creiéssiu que em considero lliure de tota
culpa, però he assistit a un congrés de dones
on l'últim dia s'acabava aplaudint un home candidat.
He visitat massa despatxos professionals on són precisament
homes els que decideixen quines dones treballaran. I he vist
massa dones, amb pedigrí feminista, gronxant-se en les
limitacions d'administracions i partits polítics, per
acabar no fent res.
|
|
|
|
|
