 |
 |
 Número
112 de la Revista Capçalera
OPINIÓ:
CORRESPONSALS DE
COMARQUES
SEBASTIÀ VIVAS
Director de Dossier Econòmic
de Catalunya
Recentment, el Sindicat de
Periodistes de Catalunya (SPC) denunciava la situació
en què encara es troben molts corresponsals de comarques,
que es veuen obligats a treballar sense un sou fix. La situació,
comprovo amb disgust, no ha canviat gaire des que vaig deixar
la corresponsalia per incorporar-me a una redacció, i
d'això fa ja més de 17 anys. El corresponsal de
comarques, de forma generalitzada, continua cobrant per crònica
publicada (en el millor dels casos, per crònica acceptada),
pagant de la seva butxaca la factura del telèfon, els
desplaçaments o qualsevol altra despesa necessària
per fer la seva feina. Naturalment, el corresponsal de comarques
continua sense tenir garantits drets tan elementals com les
pagues extraordinàries o les vacances remunerades.
El corresponsal de comarques, si vol estar mínimament
cobert front a una malaltia o un accident, haurà de pagar-se
un autònom, la qual cosa és força difícil
mentre les empreses paguin 12 euros per crònica, com
està succeint a bona part de les cadenes de ràdio.
Per poder subsistir, en conseqüència, estarà
obligat a pluriocupar-se. Això no obstant, sovint se
li exigirà estar disponible a qualsevol hora del dia,
inclosos els caps de setmana.
Però no tota la respon-sabilitat de la precarietat del
treball del corresponsal de comarques és de l'empresa.
Els periodistes que treballen a la redacció central hauríem
de fer un cert examen de consciència sobre el tracte
que els hi dispensem. Sovint expressem públicament queixes
sobre la qualitat del seu treball, o del que triguen en enviar
la seva crònica, sense tenir en compte les condicions
de precarietat en què realitzen la seva feina. Tambè
passa que donem prioritat a una notícia elaborada des
de la redacció -el centralisme no és malauradament
una exclusiva de Madrid- sense parar-nos a pensar si no és
més important la que ens està oferint el corresponsal.
Tambè, amb massa freqüència, ens oblidem
de les seves condicions de treball a l'hora de reivindicar millores
laborals per a la redacció. El corresponsal de comarques
no solament és el gran oblidat quan es tracta de discutir
millores laborals, sinó que acostuma a ser el primer
que deixa de cobrar quan l'empresa travessa problemes econòmics.
La majoria de vegades està obligat a defensar les seves
reivindicacions en solitari, sense la solidaritat d'una redacció
que veu els seus problemes com una cosa llunyana, amb les dificultats
afegides que suposa la distància respecte al centre de
treball principal i amb la resta de companys corresponsals.
A més, els interessos legítims de tots els corresponsals
de comarques no sempre coincideixen.
Cada corresponsal és un món, amb unes problemàtiques
i unes aspiracions particulars i professionals que sovint són
diferents i de vegades contradictòries respecte a les
dels seus companys, tot i que treballin per a un mateix mitjà
de comunicació. Hi ha corresponsals que treballen per
algun mitjà local i fan servir la corresponsalia com
una font addicional d'ingres-sos, hi ha corresponsals que van
fer servir aquesta feina com a trampolí per accedir a
la redacció central o per fer currí-culum de cara
a un treball més estable i n'hi ha que compaginen diferents
feines per subsistir. Totes les opcions són legítimes,
però no poden servir per emmascarar un problema que es
manté ocult i sense solució des de fa tant de
temps.
M'he limitat a donar quatre pinzellades de la meva visió
particular sobre la figura i la problemàtica del corresponsal
de comarques. Al marge de les aspiracions que tinguin els diferents
corresponsals que hi ha actualment a Catalunya, crec que hi
ha una tasca molt important a fer per dignificar aquesta figura,
que ha generat tants bons professionals.
Per finalitzar aquest article, voldria emplaçar el Col.legi
i el Sindicat de Periodistes a obrir un debat sobre la figura
del corresponsal de comarques que hauria de finalitzar amb la
creació d'un estatut que estableixi unes condicions laborals
i professionals mínimes per a aquesta figura: des del
reconeixement de la seva vinculació laboral, fins a l'establiment
d'un sou mínim o l'obligació de pagament de les
despeses, passant per garantir una prioritat a l'hora d'ocupar
una vacant a la redacció.
|
|
|
|
|
