Número 112 de la Revista Capçalera

REPORTATGE: ENTREVISTA A JOSEP PERNAU, PERIODISTA

JORDI ROVIRA

Els periodistes hem de dubtar de tot

En una ocasió va dir que
"els periodistes, malgrat la gent que ens adula, no som ningú, i l'únic patrimoni que tenim és la firma". Tot i aquest exemple d'humilitat, Josep Pernau no va aconseguir passar desapercebut quan el passat 25 de novembre va rebre el Premi Josep Maria Lladó a la Llibertat d'Expressió 2002, durant un acte a les Reials Drassanes de Barcelona amb més de tres-centes persones i que va servir per homenatjar un dels periodistes més veterans i admirats per la professió.

M'agradaria començar l'entrevista amb una pregunta tan senzilla com difícil: què és un periodista? I és que fa anys que existeix un debat reiteratiu sobre el significat de la professió.

És una persona amb curiositat per tot el que passa i amb vocació d'explicar-ho als altres.

La definició serveix igual per definir el que vostè feia als seus inicis?

La definició és universal. El problema és que abans no es podia exercir. No n'hi havia prou amb tenir curiositat, perquè sabies una cosa i no podies explicar-la. Així que val tant per a aquí com per a Rússia o per a un país africà.

Abans no et deixaven explicar les coses. Ara, després de més d'un quart de segle en democràcia, es pot dir tot el que un vol?

Depèn de si les empreses són fortes i valentes per resistir les pressions. Pressions n'hi ha a tot arreu. Alguns cops els mitjans aguanten i deixen que els periodistes vagin fent. I hi haurà moltes empreses que claudiquin davant del poder.

Des de la seva jubilació al mes de maig, està molt més tranquil i ja no està a la redacció. Hi ha gent que aquest canvi de ritme li provoca un xoc. Com ho porta vostè?

Per a mi, el canvi no ha estat tan gran. Jo dic que no m'he jubilat, sinó que he canviat d'estatus professional. Abans era treballador d'empresa, tenia un lloc de treball i estava en nòmina. Ara no tinc el lloc de treball ni la nòmina, però vaig al diari de visita, faig tertúlia amb els companys… Abans era treballador d'una empresa i ara sóc proveïdor de columnes.

Enyora alguna cosa?
No, perquè com que hi vaig anant... Ara quan acabi l'entrevistà m'hi passaré, perquè resulta que no em funciona la impressora i aniré al diari a imprimir un material. Potser és una excusa, no?

Potser. Quan fa que no li funciona la impressora? Si em diu tres mesos…

No! Una setmana.

I té pressa per arreglar-la o ja anirà passant pel diari a imprimir?

És que me l'han d'arreglar els meus fills…

Parlant dels seus fills… El seu fill Gabriel recorda que quan li deixava llegir el que escrivia, vostè li tornava ple de correccions i li deia que havia de llegir més. Suposo que és un consell que donaria a tots els periodistes.

Això per descomptat! Perquè, primer, en llegir amplies la base cultural que tens i si a més llegeixes gent que escriu bé aprendràs d'ells. És tot un estímul.

El que passa és que amb el ritme tan fort de treball actual, sembla com si la gent no tingui massa temps per llegir ni per treballar un tema a fons. I molts temes es toquen de manera superficial.

Són dues coses diferents, però tens tota la raó amb el fet que pocs mitjans deixen als periodistes el temps necessari per treballar un tema. A la majoria se'ls hi demana cada dia una quota de ratlles escrites, com si cobressin a tant la línia, que compleixin amb allò, i la qualitat d'allò els és igual.

El seu fill també recorda que li deia que fos més observador.

La curiositat, que no és la xafarderia, és la primera virtut d'un periodista.

Durant la seva època com a degà, es va aprovar el Codi deontològic. Com el valora en l'actualitat, anys després de la seva aprovació.

Home, ara hi ha transgressions del Codi deontològic, però són menys de les que hi havia. Hi ha una norma de conducta escrita que ha creat consciència tot i que es pot escapar alguna cosa, sobretot amb els temes d'immigració. Per exemple, al desembre passat, va haver-hi aquell accident de trànsit de les cinc noies a l'autopista que varen tirar-se sobre un cotxe amb tres ocupants, on varen morir tots vuit. Quasi ningú va destacar, i alguns n'hi ho van dir, que les noies eren gitanes. Això, segurament, abans hauria estat el titular en alguns mitjans.

El Codi va ser un primer pas?

En el Codi té dues etapes. La primera és la seva redacció i jo ja la trobo començada, ja que ve de la junta anterior presidida per en Carles Sentís. Però en un moment determinat dels atacs del Partit Popular al govern del PSOE, la ministra Rosa Conde va dir en una conferència de premsa que tant de bo que a Espanya hi hagués un codi deontològic com tenen altres països. El Col·legi, llavors, estava preparant el seu codi i davant d'aquelles paraules el que varen fer va ser guardar-lo en un calaix perquè, si no, podien dir que el Col·legi obeïa consignes del PSOE. Era a finals dels vuitanta. Uns anys després, quan jo era degà, varen mostrar-me allò començat i com que ja ningú es recordava de les paraules de Conde, varem reempendre aquella feina fent-hi unes quantes modificacions al text inicial, on havien participat els directors de diaris. El vàrem acabar i es va proclamar al segon Congrés de Periodistes. I, a partir d'aquí, es va fer la Comisió de Seguiment, el que és el Consell de la Informació de Catalunya (CIC).

Tenim el Codi Deontològic, el Consell de la Informació… El següent pas cap on hauria d'anar?

Hauria de dotar de més mitjans el Consell de la Informació. Hi ha una certa covardia que aquest organisme no prengui massa volada, ja que no podria donar a l'abast. Seria convenient que fos més conegut i que la gent no es queixi de certs continguts en una tertúlia de cafè sinó que es dirigeixi al CIC. El Col·legi va donar-lo a la societat, i convé que la societat el conegui més.

Parlem un moment de l'homenatge que va rebre el passat mes de novembre. Què li va semblar?

Ho vaig trobar exagerat!

Per què?

No sé… Per la meva manera de ser, em costa una mica… A més, es va fer referència al Grup Democràtic de Periodistes que en el moment de fundar-lo érem dotze. Jo era un més i no vaig ser pas el primer.

En un moment de l'homenatge Joan Barril va definir-lo com una "persona que sap pensar, que ensenya a dubtar i a ser irònic. Però, sobretot, com un home d'acció".

Moltes coses, no? Tot això sóc?

Amb quina d'aquestes virtuts s'identifca més?

El que més m'agrada és això d'ensenyar a dubtar. Els periodistes hem de dubtar de tot, del que veiem, del que ens diuen, dels sopars de duro que ens expliquen, de les motos que ens venen…

Tornem a l'acte de l'altre dia. Alguns mitjans varen destacar que no hi havia cap personalitat de CiU. L'Enric Sopena va dir que era per "problemes d'agenda", mentre que a la coalició nacionalista varen dir que ningú els havia convidat. Eufemismes a part, què els ha fet als de CiU?

Vaig sentir això que no hi eren. Però és que no es va convidar ningú. Fins i tot l'alcalde Clos pagava el tiquet! Es va fer saber i va venir qui va voler. Si hi va haver tres consellers que varen excusar-se que no podien venir, he de suposar que se'ls hi havia comunicat…
Parlem del futur de la professió. Quan veu aquestes grans multinacionals que compren mitjans de comunicació? Què pensa?

El desitjable no són aquests pools d'empreses ja que, vulguis o no, mai seràs independent, perquè sempre xocaràs amb interessos. Això havia passat amb diaris on l'empresari tenia molts negocis. Algun company, mig en conya, havia demanat el llistat d'empreses del president del Consell d'Administració per saber de què no podíem parlar! El desitjable són empreses professionals en el món de la comunicació.

Un aprèn a valorar la seva independència quan abans no l'ha tinguda?

O quan tem que la podria perdre.

I creu que les noves generacions de periodistes són conscients del que tenen?

Cada dia es trobaran amb petits problemes. Per exemple, amb la famosa bomba de l'Hipercor. Aquella nit, responsables de l'empresa varen passar per totes les redaccions demanant que no sortís el nom d'El Corte Inglés, propietari dels magatzems. Després va resultar que es veia gent amb les bosses amb aquell triangle que tothom identifica... Als mitjans es poden viure molts exemples de falta d'independència. A vegades, hi ha una trucada al director… tot i que potser després no comporta cap conseqüència. Per tant, hi ha una 'escola' per aprendre el que és la independència i com salvar-la. El problema és que amb la precarietat laboral és més difícil de mantenir-la, sobretot quan es treballa en mitjans vinculats amb molts sectors diferents.

Parlem un moment de la credibilitat de la professió.

La credibilitat depèn del periodista i del mitjà on treballa. Aquest és el mal de les generalitzacions. No perquè algú sigui un corrupte, els altres han de ser-ho també. He observat que des de fora es generalitza molt, la gent parla dels periodistes en general i jo, quan sento que parlen 'dels periodistes', em poso les mans al cap. Perquè hi ha des de la premsa del cor, als paparazzi, passant per la gent més rigorosa…. Si parléssim dels metges igual que es parla dels periodistes, el Col·legi de Metges ens posaria una demanda. I, en canvi, nosaltres deixem que ens ho diguin, perquè ens sentim desvinculats d'aquesta gent que desmereixen a la professió.

Amb l'aparició d'Internet i l'evolució dels audiovisuals, cada vegada triguem menys en saber una notícia. Per tant, quin és el sentit d'un diari que no surt fins al dia després? S'ha d'incidir, tal i com es demana des de molts sectors, en la premsa escrita com a generador d'opinió?

Sí. Això fa molts anys que es diu i realment és l'únic camp que li queda. En canvi, veiem que la premsa escrita sempre havia estat la capdavantera i ara ho és la televisió. Trobo absurd que un diari hagi de veure el noticiari del vespre del dia abans per saber amb què obrirà. És un pas enrere. Caldria que els consells de redacció s'expremessin més els cervells per establir les seves pròpies valoracions perquè estem perdent la batalla. A més, l'excés d'informació ha portat a la pèrdua de gèneres més ben treballats i amb més riquesa de llenguatge com són la crònica i el reportatge. Ara s'estan començant a recuperar, però pràcticament s'havien arribat a perdre. I hi ha diaris que mai publicaran en tot l'any aquest tipus de periodisme. Per què? Perquè estan plens de notícies que, en la seva majoria, no interessen ningú.

La gent diu que tots els diaris solen parlar del mateix. Segurament molts periodistes no comparteixen aquesta afirmació. Tan diferents són els ulls amb què els llegeix la professió i la resta de la gent?

La gent del carrer té idees molt simples dels diaris.

Per culpa de qui?

Potser no els ho sabem explicar.

Josep Pernau i Riu (Lleida, 1930) ingressa el 1952 a l'Escola Oficial de Periodisme de Barcelona. El 1966 va ser cofundador del Grup Democràtic de Periodistes i durant la transició fou president de l'antiga Associació de Premsa de Barcelona. Exdegà del Col·legi de Periodistes (1991-1997), expresident de la Fede-ració de les Associacions de la Premsa d'Espanya (FAPE) i exdirector de El Diari de Barce-lona, també va treballar a Tele/eXpress, Mundo Diario, Correo Catalán i El Periódico de Catalunya, on manté la seva columna diària, després que al mes de maig va jubilar-se a 71 anys. Està casat i té tres fills.