 |
 |
 Número
112 de la Revista Capçalera
REPORTATGE: Corresponals
de comarques: informar lluny de l'epicentre
ESTELA MONTETES
Desconeguda per al gran públic, sovint poc valorada i
mal pagada, la feina dels corresponsals a les comarques catalanes
és tan important com sacrificada, alhora que satisfactòria
per a la majoria dels que la practiquen. Aquesta és la
principal de les conclusions que es poden extreure de les paraules
d'aquests treballadors que cobreixen les notícies allà
on es produeixen i que ens ajuden a entendre millor la realitat
plural del país.
La feina dels corresponsals a comarques, així com els
seus horaris, varia, lògicament, segons les informacions
que es produeixen en el seu lloc de destinació i també
és diferent depenent de la importància o de la
quantitat de territori que hagi de cobrir el periodista. Un
dia qualsevol per a un corresponsal es presenta sempre com una
novetat. L'Alícia Álvarez, corresponsal del Baix
Llobregat i L'Hospitalet per a Ràdio Nacional d'Espanya,
té un horari completament variable. "Normalment
tinc uns actes que es poden preveure d'un dia per a l'altre,
i d'aquesta manera ho confirmo per telèfon amb els editors
dels diferents informatius. La base d'aquesta feina és
tenir disponibilitat durant tot el dia, perquè també
he de cobrir successos que no estan programats per agenda. Si
durant el dia tinc algun problema, ho he de dir perquè
a la redacció tinguin en compte que no poden disposar
dels meus serveis si passa alguna cosa. Quan hi ha successos
que s'allarguen durant més de vuit hores, des de la redacció
t'ofereixen un relleu".
La Montse Eras, corresponsal a les comarques de Barcelona per
a COMRàdio, comparteix amb l'Alícia l'opinió
sobre la disponibilitat, un dels conceptes que més repeteixen
els corresponsals. "Comptabilitzar la feina en hores em
resulta molt difícil. L'horari és bastant irregular.
Jo no parlaria de flexibilitat horària, sinó de
disponibilitat. És a dir, podem estar una setmana sense
pràcticament treballar per a la corresponsalia o podem
està tres dies, matí i tarda, cobrint un tema
i entrant una crònica cada hora. La ràdio ens
pot trucar a qualsevol hora per anar a treballar", afirma.
Es tractaria, aleshores, d'un tipus de feina equiparable a les
que exigeixen jornades de guàrdia? El Quim Barnola, que
cobreix per a Ràdio 4 (Ràdio Nacional d'Espanya
a Catalunya) les comarques del Maresme, està d'acord
amb aquest punt: "La feina del corresponsal no coneix horaris
ni dies festius. Hi ha dos factors que ho propicien. En primer
lloc, no et pots permetre el luxe de fer vacances, perquè
sense treballar no cobres. I si no t'espaviles a buscar temes
o fets noticiables et mors de gana. En segon lloc, els mitjans
volen "cobrir" informativament tot el territori sense
que se'ls escapi res. Les notícies són imprevisibles,
llevat de les rodes de premsa o visites institucionals de càrrecs
governamentals o polítics que solen produir-se els caps
de setmana. Els mitjans demanen que assumeixis la responsabilitat
de conèixer absolutament tot el que succeeix a la teva
comarca filtrant el més important i ser el primer en
publicar o emetre la crònica dels fets". I les notícies,
evidentment, no sempre es produeixen i, com diu l'Anna Punsí,
corresponsal a l'Alt Empordà de la cadena SER, arriba
aleshores el moment de patir: "La feina més dura
és lluitar contra setmanes de sequera en què no
hi ha res... No haver-hi res vol dir que truquis a qui truquis
tothom et diu que no té res de nou, que el truquis l'endemà
o que la persona que busques no hi és... i aleshores
tires el cap contra la paret i has de fer volar la imaginació
i buscar a l'arxiu temes que ja hagis fet susceptibles de tenir
un seguiment en el futur... És la feina més complicada.
Hi ha dies en què agafes l'agenda de telèfons
i comences per la A i arribes fins a la Z trucant i trucant...
i res de res. Aleshores, et desesperes i penses que no serveixes
per a això, que no ets capaç de trobar res...
Fer almenys dos temes cada dia s'acaba convertint en una obsessió
i si no ho aconsegueixes comences a tirar-te pedres."
EL DIA A DIA
I com s'aconsegueix treure dos temes diàriament? La mateixa
Anna Punsí ens ho explica: "La feina diària
d'un corresponsal es basa en tenir controlades totes les rodes
de premsa i actes previstos pel dia i saber també si
alguna cosa es pot avançar abans que ho treguin els diaris
l'endemà. Però el més important i bàsic
és tenir una àmplia agenda i aprofitar la proximitat
i l'espai reduït per conèixer i guanyar-te la confiança
de polítics, alcaldes, policies, comerciants i gent del
carrer perquè t'expliquin històries quan els truques
o que pensin en tu quan tinguin alguna cosa que estigui bé.
Aquesta és la feina més difícil, la dels
contactes. Però també és una feina de temps
i és evident que els periodistes que porten més
anys en la professió i a la comarca tenen molts hams
llançats." Ella cobreix una zona, la de l'Alt Empordà,
que considera "una Catalunya en petit". "És
una zona on passen bona part dels fets i successos que es donen
a les comarques de Girona, una comarca molt viva on és
imprescindible tenir un corresponsal. També cal dir que
dels seus 68 pobles només acostumes a treure notícies
potables d'una quinzena", apunta. I com és un dia
qualsevol en la vida d'un corresponsal a comarques? "Començo
a les 10 del matí fins a les 14.30 h, quan s'acaba l'informatiu
i de les 5 de la tarda i fins que s'acaba la feina, que no sol
ser mai abans de les 9 del vespre. A les 10 del matí,
em truquen des de la redacció de Girona, parlem de tot
el que està previst i aportem noves idees per mirar temes.
A Girona les coses tampoc són fàcils. Hi ha èpoques
de sequera informativa, sobretot l'estiu i el Nadal. Els temes
que entren en titulars o que són portada sempre van segons
la seva importància o transcendència; ho decideix
el cap d'Informatius de Ràdio Girona."
El ritme de treball, un cop coneguda la feina del dia, se'l
marquen ells mateixos. Una d'aquestes treballadores autoorganitzades
és la Maria Jesús Ibáñez, que acaba
d'estrenar feina com a corresponsal del diari El Periódico
a les terres de Lleida. "Acostumo a començar cap
a les 10 del matí i plego cap a quarts de nou del vespre,
amb un parell d'hores al migdia per dinar. De tota manera, és
un horari força flexible, que ve marcat per l'actualitat.
Ja saps, si surt un tema a les nou o les deu de la nit, doncs
t'has de quedar fins que l'enllesteixes. El Periódico
tanca la primera edició entre les 10 i les 11 de la nit,
per tant, els meus textos han d'arribar a Barcelona una estona
abans, perquè els han d'editar i corregir. Si faig més
tard, passen a la segona edició i això vol dir
que no es llegiran a Lleida, perquè aquí només
es distribueix la primera. Això només m'ha passat
una vegada i, al dia següent, vaig haver de recuperar el
tema (donar-li la volta) perquè també el poguessin
veure els lectors de Lleida."
A la televisió, també es dóna la flexibilitat
d'horaris, però més determinada per les emissions
dels serveis informatius. La Magda Minguet treballa per a Antena
3 des de Tarragona. "Entro a les 9 del matí per
mirar les previsions del dia. Si no m'agrada res, els companys
d'edició em proposen alguna cosa. El cas és que
cada dia he de fer un vídeo de les comarques de Tarragona
per a l'informatiu en català que Antena 3 fa a les tres
quarts i cinc de dues del migdia. Sigui un tema bo, sigui dolent,
cada dia fem un vídeo. Sovint Barcelona té més
informació que jo, perquè ells poden mirar teletips
d'agència i jo a la delegació, no ho puc fer.
El problema de la corresponsalia és que cobrim tot Tarragona
i de vegades les cobertures estan força lluny i treballem
a contra rellotge. Per exemple, fem un tema a l'Ampolla. Entre
que arribem, gravem i fem les entrevistes, són les 12
del migdia. Ens enduem la maleta de muntatge i jo escric el
text al cotxe i poso la veu en off. Després, el càmera
puja darrere del cotxe i mentre condueixo cap a Tarragona ell
va muntant la peça. Així quan arribem només
ens resta enviar. Si no muntéssim el vídeo durant
el viatge, mai arribaríem a temps. És una de les
coses dolentes de ser corresponsal: treballem massa ràpid.
Si el tema és molt bo, muntem tot seguit un vídeo
per a Madrid. Després de l'informatiu, dinem i a la tarda,
en general, fem un altre vídeo. La tarda és més
tranquil_la i els temes també ho són: gravem alguna
exposició a Tarragona o algun tema més light.
En general, fem dues peces al dia. Pel que fa als horaris, ens
ho combinem amb el càmera. En estar sols a Tarragona,
pactem els temes segons ens convé. Mentre a Barcelona
tinguin els vídeos, els és igual si pleguem a
les 6 de la tarda o a les 10 de la nit."
Aquesta flexibilitat els pot portar, com hem comentat, a treballar
fins i tot 24 hores seguides, com recorda l'Anna Punsí:
"L'atemptat que ETA va fer a Roses el 17 de març
del 2001, on va morir el primer mosso d'esquadra en mans dels
terroristes, Santos Santamaría, va ser una nit de bogeria.
Jo no treballava perquè era cap de setmana i no em tocava
guàrdia, estava a Olot amb uns amics i, per sort, m'havia
endut el mòbil. (Fins aquell dia no donava tanta importància
al fet d'estar localitzable en qualsevol moment). Una companya
de Girona em va trucar i em va donar la notícia. Vaig
baixar d'Olot amb tota mena de dubtes i, literalment, a tota
merda! I allà, amb la resta de companys, vam estar informant
fins l'endemà al vespre sense parar i després
vaig continuar jo sola amb les conseqüències, després
d'haver pogut descansar. Aquestes històries (que acostumen
a ser tràgiques) et fan viure més la professió."
LA IMPORTÀNCIA DE LA SEVA
FEINA
I quina importància tenen
dins del mitjà en què treballen? Amb quina periodicitat
publiquen? La Maria Jesús Ibáñez compta
amb la peculiaritat del mitjà per al qual treballa. "Hi
ha una excepció que diferencia El Periódico de
la resta de diaris que s'editen a Barcelona. És una secció
fixa on hi ha cinc breus diaris amb informacions de Lleida,
"Els Telegrames de Catalunya". Això vol dir
que cada dia he de buscar cinc petites informacions que, en
aquest cas sí, poden ser d'interès estrictament
local. Com a corresponsal, treballo, de fet, per a totes les
seccions del diari. El més positiu d'això és
que tracto informacions de tot tipus i em permet conèixer
persones de tots els sectors, des de la cultura i espectacles
fins a la política més pura i dura. Això
fa que la feina sigui força distreta i, alhora, m'obliga
a estar ben atenta a l'actualitat general. La part negativa
és que és difícil tenir un coneixement
aprofundit dels temes".
El Jordi Jané, corresponsal de Televisió de Catalunya,
es considera un "corresponsal autònom". "Normalment
proposem nosaltres els temes, de previsions o fets de la nostra
àrea (la meva és l'Anoia, el Bages, el Berguedà
i el Vallès Occidental), però moltes vegades és
des de la redacció que ens els encarreguen. Fins i tot
de fora de la nostra zona, perquè l'evolució de
l'Informatiu ha fet que cada cop més deixem de ser "corresponsals"
per convertir-nos en redactors autònoms. Quan vaig començar,
fent de corresponsal del Bages i el Berguedà el 1997,
l'Informatiu durava una hora i la presència de les comarques
era notable. Gairebé cada dia trèiem una notícia
de la nostra àrea. Amb la progressiva reducció
del temps de l'Informatiu del migdia en català en benefici
de programes sobre el cor dels famosos, la presència
de notícies de Catalunya també ha anat minvant,
afectant en major o menor grau tots els corresponsals".
I els "pirategen" la informació altres mitjans?
De vegades és així, però l'Anna Punsí
diu sentir-se, fins i tot, orgullosa. "Els que treballem
a la ràdio ho tenim més cru a l'hora de treure
històries molt sucoses de la societat. Ho dic perquè
moltes coses que treuen els diaris són resultat de trucades
que els fan directament els mateixos afectats. Una de les meves
obsessions en arribar a la redacció és mirar què
diuen els dos diaris provincials, El Punt i el Diari de Girona
per saber si se m'ha escapat alguna història o si, al
contrari, fins i tot pots sentir-te satisfet, perquè
veus que repiquen alguna història que has tret el dia
abans."
COL·LABORAR
AMB D'ALTRES MITJANS
Una de les maneres d'evitar que el
seu esforç sigui utilitzat per altres és col_laborar
en més d'un mitjà. Els corresponsals de vegades
no abandonen les feines que tenien quan van passar a col_laborar
per al seu actual mitjà o es busquen la vida per a completar
els seus ingressos. Un altre motiu pot ser, com en el cas de
l'Alícia Álvarez, mantenir-se sempre informada:
"Combino aquesta feina amb una altra com a redactora de
revistes setmanals de la comarca. D'aquesta manera estic ocupada
durant tot el dia, tinc la llibertat de cobrir totes les coses
per la ràdio, i també em serveix per assabentar-me
d'informacions que poden interessar els dos mitjans."
GUANYAR-SE LA VIDA
Com dèiem anteriorment, un dels motius principals de
compaginar la tasca de corresponsal amb altres col_laboracions
és la necessitat econòmica, ja que quan parlem
de sous i condicions contractuals les coses es posen tenses.
Els joves que comencen són, com a tot arreu, els més
perjudicats, però, com denuncia el mateix Quim Barnola,
no són els únics: "Les condicions laborals
del corresponsal són escandalosament precàries.
Els mitjans et consideren un col·laborador eventual per
estalviar-se les despeses de contractació i, per tant,
la seguretat social. Legalment, t'obliguen a donar-te d'alta
de la seguretat social, de l'IAE i, en alguns casos, a fer la
declaració trimestral de l'IVA, tot i que segons hisenda
els corresponsals en són exempts. En definitiva, tens
les mateixes obligacions tributàries i fiscals que un
professional liberal com ara un advocat o un dentista".
El Sindicat de Periodistes ja va denunciar, mesos enrera, la
situació dels corresponsals de comarca, obligats sovint
a treballar sense un sou fixe. Alguns mitjans, com El Periódico,
ja estan intentant solucionar aquesta situació, mitjançant
"els estatuts del col·laborador".
VALORACIÓ
GENERAL
Els diners, però, no són
el més important per a aquests sacrificats i satisfets
treballadors. La Maria Jesús Ibáñez fa
el següent balanç: "Com a coses positives,
la primera és la varietat. La feina de corresponsal et
permet fornir multitud de temes diferents i tocar aspectes que
desconeixes quan treballes en una redacció de diari.
És una situació semblant a la dels periodistes
que treballen a la ràdio i a la tele, que també
han de tractar de tota mena de temes però amb l'avantatge
que la premsa permet aprofundir més en les informacions.
El segon fet positiu és la gran redacció que tens
darrere teu, l'equip humà que et dóna suport si
tens cap dubte i que t'ajuda logísticament si no arribes
a tot arreu.
Com a aspectes negatius, jo encara no ho he experimentat, però
m'han comentat altres corresponsals que és una feina
molt solitària".
Una de les que, com deia la Maria Jesús, se sent sola,
és la Magda Minguet: "El pitjor és que ni
el càmera ni jo tenim equip de reforç. No hi ha
cap altre equip de cap de setmana o de festius. Estem sols per
cobrir tot Tarragona. El cap de setmana, en principi, no treballem,
però si passa quelcom de gros ens truquen i hi hem d'anar.
És a dir, tots els caps de setmana, les nits i els festius
portem el mòbil connectat per si passa alguna cosa. I
mai podem estar a més d'una hora de Tarragona. Això
vol dir que mai acabem de desconnectar del tot..."
Aquesta proximitat és el que més valora el Daniel
Vilà: "El balanç global és positiu
i crec que tant els lectors com els oients són els primers
a voler que els mitjans reflecteixin allò que passa a
prop de casa seva. Crec que els corresponsals fem una feina
important de proximitat per als ciutadans de les àrees
on treballem." I és que, tal com diu el Quim Barnola,
hi ha coses que no es paguen amb diners. "Una d'aquestes
coses és l'experiència que adquireixes. El fet
de ser totalment polivalent, d'escriure sobre qualsevol cosa,
no tan sols et dóna una visió global de la professió
sinó que t'acostumes a estar al dia i a estar preparat
per a qualsevol situació". "El tret més
positiu és que la corresponsalia -prossegueix Barnola-
és que et possibilita el contacte directe, constant i
permanent amb la gent, amb els protagonistes de la història.
Adquireixes vivències que amb una altra professió
mai podries adquirir. Entres en històries personals que
et fan créixer i penso que et donen una visió
molt ajustada del què és la vida. Et fas com a
persona i com a professional de la informació.
|
|
|
|
|
