 |
 |
 Número
112 de la Revista Capçalera
REPORTATGE: LEC: una
amenaça
a la llibertat d'expressió
FRANCESC RÀFOLS
El govern espanyol va impulsar una
reforma de la Llei d'Enjudiciament Civil (LEC) que, entre els
canvis més importants, permet executar una sentència
en primera instància, encara que aquesta no sigui ferma.
L'objectiu de la modificació era evitar que alguns "espavilats"
utilitzessin la possibilitat de recórrer les sentències
condemnatòries per demorar-ne al màxim el seu
compliment. En el sector de la comunicació, la nova versió
de la LEC encara té conseqüències més
greus, perquè l'aplicació d'aques-ta prerrogativa
ha suposat, en algun cas, -La Realidad- la desaparició
de la publicació o en altres -El Siglo- un imminent risc
de tancament per l'exe-cució d'una sentència que
encara no és ferma. En resum, una amenaça per
a la llibertat d'expressió.
L'execució d'una sentència en primera instància
que condemnava el setmanari càntabre La Realidad a pagar
120.200 euros (20 milions de pessetes) al secretari general
autonòmic del PP, Carlos Saiz, per un delicte d'intromissió
en l'honor va forçar que, el mes de desembre de 2001,
la publicació es veiés abocada al tancament, donada
la impossibilitat de fer front a la sanció. Més
recentment, el mes de setembre de l'any passat, la revista El
Siglo va patir una situació similar, ja que un jutjat
de Múrcia la va condemnar a pagar també 120.200
euros a un alt càrrec del govern regional d'aquesta comunitat
autònoma, arran d'una querella pel mateix motiu.
En tots dos casos, els querellants han demanat -tal com preveu
la llei- l'execució de la sentència sense que
aquesta sigui ferma, ja que hi ha la possibilitat de recórrer
a instàncies judicials superiors, que és el que
han fet també els condemnats en tots dos litigis. En
el cas d'El Siglo, l'empresa editora ha presentat, a més,
un recurs demanant l'ajornament de l'execució tenint
en compte que això podria suposar la desaparició
del setmanari i deixar a l'atur un nombre considerable de treballadors.
Aquesta petició encara no havia estat contestada en el
moment de tancar aquesta edició. L'afer de La Realidad
va passar més desapercebut i no va generar cap gran rebombori,
més enllà de les mostres de suport que van mostrar
els sindicats CCOO i la Federació de Sindicats de Periodistes
(FeSP), algun mitjà de comunicació, com El Mundo,
o algunes veus individuals com les de Víctor de la Serna
o Rosa Regàs. El cas d'El Siglo, una publicació
ubicada a la capital, ha tingut un ressò més ampli
i ha generat un major debat sobre la polèmica LEC.
El mes d'octubre passat, la FeSP va fer públic un comunicat
en el qual considerava que "la possibilitat d'executar
sentències abans que siguin confirmades per instàncies
judicials superiors són un claríssim atemptat
a la llibertat d'expressió, perquè escanyen econòmicament
els mitjans de comunicació modestos". El fet d'haver
d'afrontar les condemnes té, a més, una circumstància
que encara agreuja més les seves conseqüències:
si finalment, en darrera instància, la pena és
revocada, no hi ha cap garantia que els diners pagats reverteixin
de nou al seu punt d'origen ja que no hi ha cap manera legal
d'aconseguir la reversió dels pagaments.
Patxi Ibarrondo, director del desaparegut La Realidad, que gairebé
va estrenar la nova LEC, culpa el Partit Popular "d'haver-ne
fet un ús groller". Assegura que es tracta "d'una
estratègia calculada contra publicacions d'escàs
calat econòmic per acabar amb la llibertat d'expressió".
José García Abad, director d'El Siglo, diu que
argumentar la modificació de la LEC amb la necessitat
d'agilitzar la justícia i evitar abusos dels espavilats
"és una excusa de mal pagador. Ningú té
la culpa de la lentitud de la justícia, que tampoc ha
de ser utilitzada per retallar les garanties judicials".
Ibarrondo i García Abad coincideixen en afirmar que això
"és obrir la porta a l'autocensura".
LA VEU DE LA PROFESSIÓ
El Siglo, només rebre
la notificació de la sentència condemnatòria,
va iniciar una campanya pública d'explicació de
la situació creada. Juristes i professionals de tots
colors s'han pronunciat sobre l'afer solidaritzant-se amb la
publicació i els seus treballadors. Així, per
exemple, Luís María Anson, president de la societat
editora de La Razón, escrivia l'1 d'octubre passat en
aquest diari que "es pot processar per presumptes delictes
els directius i redactors d'un diari, però no tancar-lo.
Si s'està amb la llibertat d'expressió, cal estar-ho
amb totes les conseqüències i no és tolerable
res que, respecte a la llei, pugui impedir o entorpir la llibertat
d'expressió". Els editors i el director de Cambio16
van mostrar la seva solidaritat amb El Siglo per les dificultats
creades "per una sentència que no és ferma,
que ens indigna, perquè es refereix a unes informacions
que no van merèixer la reprobació penal quan van
ser publicades en altres revistes, cosa que revela el caràcter
polític del pronunciament judicial".
L'editorial d'El Mundo del 24 de setembre passat considerava
que "una demanda d'aquest estil, en mans d'un jutge comprensiu,
es converteix en una arma perquè el poder -polític
o d'un altre tipus- acabi amb revistes i diaris incòmodes,
com ja va passar amb La Realidad l'any 2001".
El El País va oferir al director d'El Siglo les seves
pàgines perquè expliqués el cas. En el
seu article, García Abad afirma que "amb la nova
llei, un mitjà pot morir abans que se li faci justícia
per l'aplicació immediata -i, de fet, definitiva- d'una
sentència en primera instància, desapareixent
en la pràctica el dret del recurs. Se li dóna,
doncs, a un sol jutge, tan humà com qualsevol home del
carrer en les fílies o fòbies, o, simplement,
en els seus naturals errors, un poder desmesurat: el dret sobre
la vida d'una publicació i els salaris dels seus treballadors".
Una resolució de la junta del Col·legi de Periodistes
de Catalunya afirma que "cal cridar l'atenció sobre
els 'danys colaterals' que d'aquesta llei se'n poden derivar
sobre els mitjans de comunicació que, en cas de ser condemnats
a indemnitzacions econòmiques fora mida, es veuran, a
petició de la part agreujada a satisfer-les abans de
poder recórrer a instàncies judicials superiors.
En la pràctica, aquesta previsió de la Llei, pot
acabar derivant en un clar atemptat contra la llibertat de premsa
pel fet que si un mitjà no pot satisfer la indemnització
que li ha estat imposada en primera instància, pot veure's
abocat al tancament i a la desaparició sense poder esgotar
abans totes les vies de recursos legals previstes en l'ordenament
jurídic".
La FeSP, en el comunicat citat anteriorment, afirma que "el
dret a la informació veraç ha de prevaler sempre
enfront el dret a la bona imatge dels càrrecs públics,
segons reiterada jurisprudència del Tribunal Constitucional,
i es preguntava que, si aquesta sentència contra El Siglo
es revocada, "qui rescabalarà el setmanari dels
danys que ha patit per haver de fer front a una indemnització
tan elevada?
LA VEU DELS JURISTES
El magistrat del Gabinet Tècnic del Tribunal Suprem,
Eduardo de Urbano, considera que "el manteniment dels llocs
de treball i de l'activitat de l'empresa ha de ser preservat
mentre no hi hagi un pronunciament ferm". L'advocat Jaime
Gil Robles diu que "molts juristes no compartim que no
s'exigeixi a qui vulgui executar una sentència en primera
instància, una garantia per al supòsit que fos
revocada". Alfons López Tena, membre del Consell
General del Poder Judicial, a proposta de CiU, reconeix que
amb l'actual LEC "es poden produir conseqüències
irreparables, de manera que la posterior revocació no
tingui cap efecte en haver-se generat situacions definitives".
El portaveu de la Unió de Fiscals Progressistes, Antonio
Camacho, diu que "s'hauria de plantejar la possibilitat
d'introduir una cautela per evitar la utilització, a
vegades malintencionada, d'una norma legal". José
María Fernández, magistrat i membre de l'Associació
Jutges per a la Democràcia, explica que "des d'alguns
sectors doctrinals i professionals ja s'ha plantejat la necessitat
de modificar la llei". La nova reforma, segons l'advocat
i catedràtic de Dret Penal de la Universitat de Barcelona,
Joan J. Queralt, "hauria d'incloure entre les sentències
inexecutables provisionalment fins que no hi hagi una sentència
ferma, les que tractin sobre drets fonamentals ".
Així doncs, cada cop són més les veus que
s'aixequen demanant la reforma de la llei. José García
Abad apel·la a les veus dels experts que han recollit
a la revista que dirigeix per reclamar la reforma de la LEC.
Patxi Ibarrondo també considera indispensable la modificació
de la Llei d'Enjudiciament Civil "perquè, si no,
sempre tens l'espasa de Damocles a sobre".
LA MODIFICACIÓ
DE LA LLEI
De totes maneres, les possibilitats que els legisladors s'ho
plantegin a curt termini és bastant limitada atesa la
correlació de forces que hi ha al Congrés dels
Diputats i al Senat. Tot i que els partits de l'oposició
exposen el seu punt de vista crític sobre la LEC, el
grup majoritari no abona aquesta tesi. Així, Julio Padilla,
vocal del PP a la comissió de Justícia i Interior
del Congrés i també ex- vocal del Consell General
del Poder Judicial, estima que la nova LEC "ha suposat
un gran avenç. Accentua el
valor de la resolució judicial i, per tant, exigeix molt
més del jutge, ja que els efectes de la
seva decisió són més immediats en la
majoria de les ocasions".
El portaveu socialista a la mateixa comissió, Javier
Barrero, considera que "quan es detecten les errades és
el moment d'afrontar les reformes que siguin necessàries
per evitar-les". Barrero afegeix que "els legisladors
estem atents als efectes perversos que la llei pugui provocar,
però hi ha en l'ordenament jurídic altres formes
d'execució provisional, com pot ser la gradual, i no
excloem la introducció de reformes puntuals destinades
a evitar resultats desmesurats a conseqüència de
l'efectivitat immediata que la llei dóna a les sentències
en primera instància". Margarita Uría, la
portaveu del PNB a la comissió, afirma que "des
de la meva condició de defensora de la bondat de la llei,
ja vaig advertir en el tràmit parlamentari que el text
aprovat provoca greus problemes de desigualtat processal que
vulneren l'article 24 de la Constitució en el qual es
refereix al dret a la tutela cautelar per a les parts del procés".
Abans que l'aplicació d'aquesta llei arribés a
El Siglo, ja havia afectat altres mitjans, però on havia
tingut efectes definitius era a La Realidad. Tot plegat ha motivat
un debat en moltes instàncies professionals i, tal com
explica García Abad, "alguna cosa ha començat
a moure's". El secretari general de FeSP, Enric Bastardes,
va més lluny i planteja la necessitat "d'una campanya
pública per demanar la modificació de la Llei
d'Enjudiciament Civil, perquè és una qüestió
en què ja plou sobre mullat". Bastardes afirma que
"la llei dóna peu a l'arbitrarietat. Per molts recursos
que hi hagi, la norma segueix existint" i lamenta que,
en general, a la professió, "no s'hagi fet més
escàndol sobre el tema".
El Col·legi de Periodistes està també molt
preocupat per aquesta situació. En aquest sentit, la
resolució de la junta apunta que "el Col·legi,
preocupat lògicament per aquesta situació de possible
indefensió d'un mitjà davant d'una sentència
d'un jutge en primera instància, està estudiant
la Llei a fons sense descartar la possibilitat d'endegar un
procés conduent a demanar-ne la seva reforma".
Un altre perill immediat que se'n deriva és l'autocensura
ja que pot haver-hi qui, a partir d'ara, es plantegi escriure
segons què, sobretot si treballa en alguna publicació
modesta, de pocs recursos o, també, de pocs escrúpols.
El mateix García Abad adverteix dels riscs que graviten
sobre els professionals de la informació que es puguin
trobar immersos en processos judicials i es pregunta "què
passarà quan això ho pateixi un periodista a qui
l'empresa per a la qual treballa no el protegeix". Ibarrondo
ho té clar: "És una invitació a l'autocensura".
IMPORTS DESMESURATS
Un altre element polèmic és l'import de les sancions
que els jutges fixen en les seves resolucions. García
Abad diu que, en relació al cas d'El Siglo, "un
dels defectes de forma que té la sentència és
la quantia de la indemnització. Han de justificar les
quantitats que es marquen, perquè així ho diu
la llei. En canvi, posen una xifra absolutament desorbitada
quan normalment el màxim a què s'ha arribat a
condemnar és a 6.000 euros (un milió de pessetes)".
Ibarrondo es queixa "del doble criteri dels jutges, perquè
amb fets similars la condemna és diferent segons el mitjà".
L'exdirector de La Realidad es refereix a un cas en què
El Diario Montañés va rebre una condemna força
inferior, poc més de cent vint euros per una falta semblant.
Fins i tot, fa poc mes d'un any, va haver-hi una polèmica
entre el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional per aquesta
qüestió. S'havia condemnat la revista Lecturas a
indemnitzar Isabel Preysler amb deu milions de pessetes, per
un delicte d'intromissió en l'honor, ja que havien publicat
un reportatge en el qual es referien a l'aspecte d'aquesta persona
habitual de la premsa del cor. El Tribunal Suprem va rebaixar
la quantitat a 25.000 pessetes i el Constitucional la va tornar
a deixar en els deu milions de pessetes.
Això va comportar que el Tribunal Suprem va criticar
el Constitucional per "envair les seves funcions en la
jurisdicció ordinària" i li va retreure que
"taxés la intimitat d'Isabel Preysler igual que
la vida d'un paleta", ja que la indemnització per
la mort en accident laboral d'un treballador de la construcció
va ser la mateixa que per
sancionar unes referències inadequades, segons els tribunals,
als grans de la cara de la senyora Preysler.
'LA REALIDAD',
UN PROJECTE SENSE PRECEDENTS A CANTÀBRIA
La Realidad va sortir per primera vegada als quioscs el 7 de
febrer de 2000. Era un projecte editorial que el seu director,
Patxi Ibarrondo, defineix com "crític, contra la
corrupció, un espai lliure per als moviments socials
i amb un periodisme d'investigació aixecant força
temes que molts interessos creats que hi havia a Cantàbria
no volia que es fessin públics. Era un projecte sense
precedents a Cantàbria. Des del primer dia, vam haver
de suportar un complot per part dels polítics governants
de Cantàbria materialitzat en un rosari de demandes i
querelles". Ibarrondo explica que a" la tercera setmana
d'existir, ja vam tenir la primera demanda". La primera
condemna ja va ser d'un milió de pessetes, per un tema
d'intromissió a l'honor; "però com que van
veure que no ens rendíem, no van parar fins a aconseguir
una sanció que no poguéssim afrontar".
Es tracta de la sentència per una querella interposada
per Carlos Saiz, diputat provincial, secretari general del PP
a Cantàbria i president de Caja Cantabria. La Realidad
va publicar que Saiz, en ocasió de les darreres eleccions
municipals, havia viatjat en companyia de la seva secretària
a Suïssa, en cotxe particular, per visitar un banc a Zurich.
Ibarrondo diu que es tracta d'una informació "que
havíem contrastat amb tres fonts diferents i alienes
entre si". Saiz es va querellar contra la publicació.
La jutgessa Laura Cuevas, titular del jutjat núm. 6 de
Santander, va condemnar l'empresa editora a pagar 20 milions
de pessetes. L'execució immediata de la resolució
va comportar el tancament de la revista, el desembre de 2001,
davant l'embargament de tots els seus béns, inclosa la
capçalera. Actualment estan intentant reconstruir un
espai que de moment només es mou només en l'àmbit
digital (www.otrarealidad.net). La nova publicació està
en fase de constitució.
EL SIGLO, UNA
CONDEMNA SOTA SOSPITA
El Siglo es va fer ressò, a finals del mes d'abril de
2000, d'un afer que va ser tema de portada en gairebé
tots els mitjans de comunicació de Múrcia i que
implicava el director general de Sistemes d'Informació
i Comunicació del govern autonòmic, Juan José
Ríos, en un suposat afer de corrupció, ja que
hauria facilitat que des del seu càrrec es comprés
material informàtic en una empresa on havia estat accionista.
Aquesta situació havia estat denunciada pel grup socialista
al Parlament regional i d'ella se'n van fer ressò la
majoria de mitjans, entre ells el diari La Verdad i diverses
emissores de ràdio. El Siglo es va limitar, amb posterioritat,
a fer-se ressò de l'afer referint-se al que s'havia publicat
a la premsa local. Però Ríos només es va
querellar contra El Siglo. I a més, en la sentència
s'atribueixen afirmacions que no hi són a l'article,
com el cobrament de comissions en benefici seu.
Al recurs presentat davant l'Audiència Provincial de
Múrcia es recorda que l'article es refereix a un càrrec
públic en l'exercici de les seves funcions i la manipulació
de pressupostos. José García Abad, assegura que
la sentència "està plena d'irregularitats"
i confia que l'Audiència de Múrcia els absoldrà
"potser fins i tot abans que la jutgessa es pronunciï
sobre el nostre recurs en el qual demanàvem que no s'executés
la sentència a causa de les conseqüències
definitives que això podria tenir en la publicació".
García Abad explica que "la jutgessa va permetre
que l'advocat de l'acusació m'interrogués sobre
la meva ideologia i la de la revista".
A finals de novembre, la comissió disciplinària
del Consell General del Poder Judicial va acordar, per unanimitat,
investigar María Dolores Escolto, la jutgessa que va
redactar la sentència contra El Siglo, per "la defectuosa
motivació" de la resolució judicial que fa
referència a la fixació de l'import de la indemnització.
La jutgessa hauria desatès la seva obligació de
"motivar les resolucions atès que la mateixa magistrada
havia admès en la seva pròpia sentència,
la inexistència de qualsevol dada objectiva per fixar
una indemnització tan abundosa".
|
|
|
|
|
