 |
 |
 Número
112 de la Revista Capçalera
CARTA AL DIRECTOR
EL SINDICAT
DE PERIODISTES
ENRIC BASTARDES
Secretari General de la FeSP
L'amic Joan Tudela, dins el número 111 de Capçalera,
en una carta al director, obre la caixa dels trons d'un
debat antediluvià que crèiem superat des
dels preparatius per la creació del Sindicat de
Periodistes de Catalunya. Deu anys després, mes
d'un centenar de delegats només a Catalunya i 700
afiliats han fet de l'SPC el referent necessari per tal
d'animar uns altres quatre sindicats, de creació
més recent, a constituir la Federació de
Sindicats de Periodistes (FeSP) amb mes de 1500 periodistes
i bones perspectives. És clar que tot plegat es
pot convertir en l'argumentació del referit article
en un monumental sofisma en sentenciar que un "error
amb èxit és, simplement, un error més
gros". Persistir en donar-se la raó més
enllà de l'evidència dels fets sí
és persistir en l'error. L'amic Tudela confessa
la seva militància ugetista, cosa que l'honora
en una professió tan remisa al compromís.
Ell no accepta, com no va acceptar l'avui diputat Josep
Maria Rañé, la creació d'un sindicat
de periodistes autònom de les centrals generalistes,
amb una argumentació semblant a la de fa deu anys.
Deia Rañé que la UGT es devia a la fidelitat
d'una organització concebuda per Pablo Iglesias
i que això era immutable. Tudela va més
lluny i atribueix el mèrit d'entendre la inutilitat
dels sindicats d'ofici a la CNT que va reformar la seva
inicial concepció. Podria assumir el linotipista
Pablo Iglesias que el seu ofici, en aquells moments avantguardista,
desapareixeria en poc més de mig segle? Podrien
entendre els sindicalistes de la CNT i la UGT, en plena
revolució industrial, que arribaria un moment que
el procés productiu podria deixar de ser fordià
o taylorià? S'ho pregunten els seus hereus avui?
S'han preguntat els sindicats generals si la raó
per la qual els periodistes no se'ls han afiliat és
que es volen sentir independents per exercir millor el
seu ofici o que no han trobat respostes sindicals en aquests
sindicats? Però Tudela també es fa trampes
o les fa. Atribueix la concepció del nostre sindicalisme
a la imitació dels sindicats de la Sanitat. Per
a mi és la primera notícia. No seria mes
lògic atribuir-ho a l'opció majoritàriament
acceptada en els països del nostre entorn europeu
per l'organització sindical dels periodistes on
fa anys que no existeix cap dilema entre sindicat de periodistes
o sindicat general? No vàrem portar a debats dirigents
italians, francesos i, fins i tot noruecs, perquè
expliquessin les seves experiències? L'amic Tudela,
tan avesat a arguments històrics té poca
memòria. Diu que el Col·legi per les qüestions
professionals i els sindicats per les sindicals. I es
remet a d'altres països com si fos habitual. No sé
si es refereix a l'Ordine italià, l'únic
que s'hi podria assemblar, però seria un mal exemple,
perquè no és tampoc un col·legi.
No sé si es tracta d'un míssil contra el
Col·legi o contra el Sindicat o contra tots dos.
Que, hores d'ara, encara algú cregui en una tan
esquemàtica divisió del treball és
que prescindir dels problemes de la nostra professió
i ignorar com ens necessitem mútuament per portar
les qüestions que defensem, de manera general, al
terreny de la reivindicació i de la negociació.
Qui es pensi que un sindicat de periodistes només
s'ha de dedicar a les condicions de treball, o és
que desconeix la funció dels informadors o es conforma
amb que tot es mantingui immutable.
El sindicat només és un instrument per transformar
la realitat i no un fi en si mateix. Aquesta és
la nostra concepció. I a aquestes altures que no
se'ns argumenti que per ser solidaris amb el conjunt dels
assalariats cal estar en un sindicat general. L'experiència
ens diu que un sindicat generalista no té patent
de cors i pot ser tant insolidari com, per exemple, el
de Maquinistes de Renfe o el de Pilots d'Iberia. Podria
fer un llistat d'actuacions insolidàries d'algun
sindicat general que faria enrogir el més pintat.
I, contràriament, hem donat mostres solidàries
tan inqüestionables, i tan pròximes també,
com l'èxit en el nostre sector de la darrera vaga
general on, de bracet amb companys d'altres sindicats,
majoritàriament, també cal dir-ho, de CCOO,
vàrem paralitzar el sector de la informació
com mai havíem aconseguit. Tudela ho sap perfectament,
per això no es remet a les actuacions, sinó
a les concepcions històriques. Pobre sindicalisme
aquell que no sàpiga respondre a l'anàlisi
concreta de la realitat concreta.
LA DESITJADA DISTÀNCIA CURTA
ROSA MARQUETA
Periodista
Aquesta reflexió parteix de l'article sobre les
agendes dels mitjans publicat en el darrer número
de Capçalera. Hi havia un temps en què els
periodistes i les persones que eren notícia érem
gent respectable. No hi havia res que no es pogués
pactar i solucionar amb una trucadeta de telèfon.
Però d'això fa molt de temps. La paraula
"innocència" ha desaparegut dels llavis
i del pensament.
La feina del periodista continua sent la mateixa: entrevistar,
preguntar per saber i documentar-se, informar lectors
o l'audiència. I som desenes, centenars, els mitjans
que coincidim en dia i hora en l'interès per un
tema, per una persona. I aquí van aparèixer,
un per un, els gabinets de premsa. A aquestes altures
s'ha estès la creença que una persona que
no tingui un intermediari amb la premsa no inspira prou
respecte mediàtic. Així és que la
majoria de la gent susceptible de ser notícia o
d'haver de tenir tractes amb els mitjans de comunicació
té un gabinet de premsa. De vegades es tracta d'un
equip de persones, de vegades és un sol professional.
I aquí estem els periodistes. A primera vista no
és dolent que algú es dediqui a vehicular
les necessitats informatives, més aviat al contrari.
El problema és quan el mediador es dedica a convertir
les desitjades distàncies curtes en distàncies
llargues. O pitjor, en distàncies insalvables.
Perquè, a la pràctica, són moltes
les vegades que el gabinet de premsa ens allunya de les
nostres necessitats. Per a qui ho necessiti saber: els
que més hi perden, en les distàncies llargues,
són els polítics i els empresaris.
És dur treballar cada dia sabent que haurem de
passar pel sedàs (diguem-ne caprici) d'un altre
periodista que, de fet, té com a objectiu que el
seu empresari surti als mitjans de comunicació.
El que té més gravetat i més conseqüències
és la forma de difusió, ja institucionalitzada,
de tres expressions vitals de cultura: cinema, música
i literatura. Perquè hi ha uns gabinets de premsa
amb els quals pràcticament ningú discuteix
ni negocia, els gabinets de "macrocomunicació"
que formen part de les multinacionals que difonen per
mitjà de les agències mundials les produccions
cinematogràfiques. Tots els canals de televisió
tenim accés, sense pagament d'extres, a aquest
material. Imatges atractives, magníficament seleccionades
i editades, plenes de cares famoses. Hi ha programes de
televisió dedicats al cinema que s'han creat i
viuen amb aquestes imatges. Impos-sible saber res de cert
i contrastar la informació. La valoració
objectiva d'aquest material ni es té en compte.
Per a què? Aquí hi ha bon material i barat.
Impossible de rebutjar aquest material precuinat. El mateix
passa amb les grans companyies musicals. Professionals
del cinema, de la música i de la literatura (un
pensament per a Guttemberg, si us plau) dediquen una bona
part del seu temps a gires de promoció clònicament
fabricades per assessors de premsa que col·loquen
el seu producte als mitjans. Aquesta indústria
d'alienació cultural és molt perillosa.
Costa massa diners anar a la font per elaborar amb garanties
una informació. En el dia a dia, en la negociació
amb els col·legues, amb qui parlem, negociem, estirem
i arronsem, potser només cal posar-hi bona voluntat.
Benvolguts companys:
En el reportatge "Atrapats per l'Agenda", publicat
en l'anterior número de Capçalera, vaig
explicar les pressions de certs intermediaris i empreses
de comunicació, que tenen com clients a polítics
o empresaris, com seria el cas de Javier de la Rosa. En
el text es denunciaven les pràctiques poc honestes
entre aquests intermediaris -molts d'ells perodistes o
experiodistes- amb els mitjans de comunicació.
Es parlava de les dues tarifes que solen aplicar als seus
clients: una perquè parlin bé i una altra
per a evitar que surtin malament parats. Em ratifico en
tot, excepte en l'últim paràgraf. En cap
moment vaig voler posar en dubte la professionalitat i
honorabilitat dels companys que treballen a les seccions
d'economia, ni de ningú en particular del diari.
Cordialment,
Jordi Corachán, reporter de El Periódico
de Catalunya.
|
|
|
|
|
|
