 |
 |
 Número
111 de la Revista Capçalera
PERIODISME AL MÓN:PERIODISME ALS EEUU:
UN ANY DESPRÉS DE L'11-S
per Estela Montetes
Ja ha passat poc més
d'un any des que dos avions comercials varen estavellar-se contra
les Torres Bessones i un altre al Pentagon. Aquells fets no
tan sols varen iniciar, políticament parlant, el segle
XXI, sinó que també varen convertir-se en un fluxe
de notícies que al llarg dels darrers 12 mesos han passat
per un conflicte armat, han propiciat la lluita contra el terrorisme
internacional i actualment es troben a les portes d'una altra
guerra. Com han viscut al llarg d'aquest any els periodistes
nord-americans? Han influït els sentiments de ràbia
i indignació a la seva feina? S'ha aliat els mass media
amb el govern en un moment tan dolorós? Aquest reportatge
analitza els paper dels mitjans en un any que passarà
a la història per uns fets tan dramàtics com noticiables.
Els atacs de l'onze de setembre van ser sens dubte el gran esdeveniment
periodístic dels darrers deu anys. Malgrat aixó,
ràpidament l'esdeveniment es va "escapar" dels
termes periodístics per formar part del discurs polític
i emocional que ha justificat, de moment, una guerra. Des del
punt de vista estrictament periodístic els atacs van
posar en evidència per primer cop, la naturalesa diferent
dels tractaments a la premsa als EEUU entre els fets del món
i el que ells anomenen esdeveniments domèstics; és
a dir, que els cadàvers nord-americans no es poden mostrar
per televisió, mentre la resta de víctimes de
matances arreu del món apareixen als seus mitjans amb
total naturalitat. D'altra banda, s'ha destacat l'heroisme i
la solidaritat dels bombers i policies mentre que s'han magnificat
els enemics (pressumptes culpables ja que no hi ha proves concloents)
i s'amaguen altres aspectes: les possibles errades al NORAD
i al sistema aeri, les línies d'investigació desestimades,
la situació dels detinguts preventius, el cas de l'àntrax
o la mateixa guerra de l'Afganistan.
La mateixa naturalesa de l'atemptat ens dóna unes claus
de les conseqüències informatives: "Començaven
a arribar imatges horribles. Hi havia sang. Hi havia cossos
desmembrats". Encara que alguns periodistes volien mostrar
aquestes imatges, el director del canal MSNBC, Erik Sorenson,
va decidir no difondre-les: "Crec que existeixen moltes
maneres d'ensenyar l'horror sense caure en la sanguinolència",
declarà. "Hi ha alguna cosa més horrible
i visual que un immoble de 110 pisos caient davant els vostres
ulls? En canvi, alguns canals com NBC, CBS, CNN i Fox News van
difondre les imatges d'aquelles persones desesperades que van
saltar de les torres. Després ho lamentaren: "Va
ser una decisió errònia. La imatge és massa
pertorbadora", confesa Bill Wheatley, vicepresident de
NBC News. Els que, com el canal ABC, es negaren a ensenyar aquestes
imatges, s'expliquen: "La pregunta és: s'informa
o es causa un dolor inútil?" Els que, com la CBS,
van difondre la imatge, també es justifiquen: "Això
és el terrorisme (...) d'una banda, es volen respectar
els sentiments del teleespectador, de l'altra, es vol mostrar
el que els terroristes han comès realment."
Assumpció de la asimetria periodística
En una anàlisi titulada "Els
morts sense rostre del World Trade Center", el periodista
Michel Guerin, especialista en imatge en el diari francès
Le Monde, constata la paradoxa : "5.550 persones haurien
mort o desaparegut en la jornada negra de l'11 de setembre (..)
però no ha aparegut cap imatge, o gairebé cap,
dels cadàvers en la televisió, ni s'ha publicat
a la premsa" (21 de setembre de 2001). Un pudor de geometria
variable, segons Dominique Wolton, director d'investigació
al Centre Nacional d'Investigación Científica
(CNRS), citat pel diari francès Libération (19
de setembre de 2001). "Això hauria de donar una
gran lliçó de modèstia als mitjans occidentals,
que no dubten a ensenyar massacres quan es produeixen a Rwanda",
afegeix. Altres, com l'historiador especialista en imatge, Marc
Ferro, no veuen en això res sorprenent: "Durant
els conflictes, mai s'ensenyen els morts propis, sinó
els de l'adversari. Els nord-americans volen limitar la imatge
del traumatisme que han sofert, de la derrota, de l'afrenta
i la mortificació". Per primera vegada des de la
guerra del Vietnam els directius dels mitjans de comunicació
(en especial els de les televisions) van haver de decidir entre
informació i patriotisme i, en essència van escollir
aquest últim. Un patriotisme que, passat el primer moment,
va acabar escindint la premsa. Segons Mercedes Udina, periodista
experta en premsa nord-americana, "ha quedat clara la diferència
entre les mitjans de comunicació massius i els d'elit.
Les televisions i capçaleres com el USA Today han continuat
en aquesta línia d'exaltació patriótica
sense reflexió mentre altra premsa escrita, mitjans de
gran tradició crítica com el NY Times o el New
Yorker, volien trobar i donar explicacions, i han aconseguit
mantenir la llibertat de premsa, tot i que només arriben
a les elits".
La unió patriòtica
Els primers dies els editorials dels
mitjans de comunicació van ser de caràcter valoratiu,
fins a límits insospitats. També van aparéixer
els ja célebres comunicats de les cadenes pactant l'autocensura
(com la llista de cançons sobre les quals pesava la suggerència
de prohibició, entre les quals es trobava "Imagine"
de John Lennon). I molts personatges públics es volcaren
en donar suport el sentiment nacional; David Letterman fins
i tot va oferir-se com a voluntari i la majoria dels presentadors
estrella de la televisió va afirmar que ells "eren
nord-americans abans que periodistes".
La veu silenciada
de l'enemic
Una altra decisió molt comentada
de l'administració nord-americana ha estat l'intent de
les autoritats de prohibir, a finals de setembre, la difusió
d'una entrevista amb el cap suprem dels talibans, el mulà
Omar, a l'emissora de ràdio Voice of America (VOA). Aquesta
emissora, que emet els seus programes a més de cinquanta
països del món, està finançada pel
Congrès, amb l'objectiu "d'explicar Amèrica
al món". Però gaudeix d'una gran llibertat
editorial. Claude Porsella, cap del servei en llengua francesa
de VOA, ha precisat el contingut de l'entrevista que provocà
la ira de les autoritats : "Un dels meus col·legues
del servei en llengua pashtu havia aconseguit una entrevista
amb el mulà Omar. VOA no va pensar mai en emetre la totalitat
de l'entrevista, que formava part d'un reportatge més
general que incloïa, igualment, intervencions de l'administració
nord-americana, l'anàlisi d'un expert en l'Islam i les
posicions de l'Aliança del Nord. El mulà Omar
es declarava convençut que Bin Laden no podia estar darrera
dels atemptats. El Departament d'Estat, que forma part del consell
d'administració de VOA, demanà a la resta de membres
que no autoritzessin l'emissió d'aquesta entrevista.
"Voice of America no és la veu del mulà Omar
ni dels talibans", es justificà un responsable nord-americà.
Resultaria inapropiat gastar diners dels contribuents en difondre
els comentaris del cap del moviment que protegeix els terroristes
responsables dels atacs de l'11 de setembre."
"Aquesta decisió provocà una gran consternació
entre els periodistes de VOA, declara Porsella. El director
d'informació protestà i més de cent cinquanta
periodistes firmaren una petició. Després d'aquesta
mobilització, i davant l'aldarull que va provocar l'incident
a la premsa, Voice of America, que en un primer moment havia
renunciat a difondre l'entrevista, finalment la va fer pública
el 25 de setembre. "Hem guanyat la batalla", va dir
Claude Porsella, "però dubto molt que la història
acabi aquí. Probablement rodaran caps".
Gràcies a aquesta polèmica, els periodistes de
VOA van poder constatar la solidaritat dels seus col·legues
dels grans mitjans, especialment dels escrits. Així,
des del començament de l'afer, l'influent The Washington
Post va posar les seves pàgines a disposició dels
periodistes de l'emissora. Més tard, un editorial deixava
clara la postura del diari: "Els responsables dels mitjans
han de resistir-se a aquest instint de censura i d'autocensura
abans de què s'exerceixi i no després. Sovint
ens diuen que la millor manera de guanyar als terroristes és
defensant les llibertats d'aquest país. Aquestes lllibertats
inclouen igualment el respecte del dret dels nordamericans a
escoltar comentaris que poden molestar alguns d'ells, i informacions
que els permeten conèixer millor l'enemic."
Els presentadors, corresponsals i enviats especials que la cadena
de televisió nord-americana CNN a l'Afganistan han rebut
de la seva direcció instruccions molt precises sobre
com realitzar la seva cobertura i quin ha de ser el missatge
de fons que cal transmetre al televident. En elles es mencionen
particularment les cròniques provinents de l'interior
d'Afganistan. El manual insisteix especialment perquè
les cobertures televisives no facin èmfasi en les víctimes
civils innocents dels bombardejos aliats de l'Afganistan, ni
en les penúries que viu la seva població, i que
aquestes es contraposin sempre amb l'atemptat contra les Torres
Bessones que va donar lloc a les actuals represàlies.
El missatge íntegre diu: "Al mateix temps que obtenim
la informació, sigui pels nostres mitjans o procedent
dels corresponsals que la cadena Al-Jazira té a l'interior
de l'Afganistan hem d'assegurar-nos de no donar la sensació
de ser poc crítics i que només informem des d'una
perspectiva o posició pròpia dels talibans. (...)
Per això tots els reportatges que procedeixin de l'interior
de l'Afganistan hauran d'anar acompanyats pels nostres lemes
amb comentaris en la línia dels que segueixen: Hem de
recordar que les accions americanes són en resposta del
atac terrorista que va causar la mort de gairebé cinc
mil persones als Estats units (només es van trobar poc
més de tres mil). El presentador podria fins i tot recordar,
si és rellevant per al reportatge, que el Pentàgon
ha insistit què els talibans continuen acollint terroristes
i que existeixen informes que asseguren que les forces talibanes
s'amaguen en àrees poblades i utilitzen civils com a
escuts humans. Encara que això pot arribar a semblar
un mica repetitiu, és molt important que ens assegurem
que aquesta menció es faci en totes i cadascuna de les
notícies."
Valoració general
Però hi ha altres factors
professionals que també cal tenir en compte. La crisi
de les cadenes informatives en els darrers anys n'és
un d'ells. Després de la guerra del Golf es va produir
un desinterès del públic per la informació
de política internacional i la caiguda d'audiència
dels programes informatius va esdevenir imparable, portant a
importants retallades de personal. Per això molts dels
periodistes que van cobrir el conflicte eren inexperts o free-lance
amb coneixements dubtosos respecte al tema segons va explicar
Martin Kalb, un veterà periodista. El problema, Segons
Kalb, és que la tensió informativa de la guerra
no durarà sempre i les cadenes tornaran a oferir informació
lleugera desmantellant els equips periodistics "seriosos"
capaços d'afrontar la informació d'un món
tan complex com el nostre.
Aquesta sensació de divorci entre l'opinió pública
i els mitjans també es va produir entre la premsa escrita
i les grans cadenes televisives. The Wall Street Jounal, The
New York Times o fins i tot el més oficialista Washington
Post porten tot aquest any criticant la línia informativa
de la televisió, especialment arran del primer aniversari
dels atacs. En una conferència del News World celebrada
a Barcelona el passat mes de novembre, les crítiques
cap al treball de les televisions van arribar de tot arreu.
Toni Burman, redactor en cap de la CBC canadenca, va afirmar
en relació a la cobertura de la BBC i la de les cadenes
nord-americanes: "Semblaven dues guerres totalment diferents.
La BBC va incidir en qüestions humanitàries, mentre
que la NBC, ABC y CBS només donaven les rodes de premsa
del Pentàgon". Aquesta diferència de tractament
va tenir un impacte directe en el suport a l'acció militar.
Mentre que en els EUA el suport a la guerra al final de la campanya
era de més del 90%, al Regne Unit només un 53
% li donava suport mentre un 62% està convençut
que el govern els ha amagat informació.
Les televisions s'alimenten de la gran masa de població
de classe mitjana. La lluita per esgarrapar audiència
i també el sensible accionariat de les cadenes fan que
la televisió nord-americana es vegi "abocada"
a satisfer aquesta mena d'anàlisi primària. "El
nostre objectiu és informar de l'esforç nord-americà
a la guerra i això és el que els nostres espectadors
esperen de nosaltres" va afirmar Bill Weatley, vicepresident
de la NBC. El president de la CNN internacional Chris Cramer
intentava al simposi de Barcelona resumir els problemes de les
televisions: Els periodistes nord-americans es troben en una
situació difícil, ja que han de situar la informació
dins el seu context, fer-la comprensible a l'audiència
i alhora escoltar el seu govern. Molts han tingut conflictes
d'imparcialitat".
Casos com el de l'àntrax, els detinguts per tota Amèrica
sense judici o les condicions de Guantánamo, les declaracions
dels funcionaris del FBI i la CIA i els editorials de la premsa
cada vegada mes crítics amb l'actuació de l'Administració
Bush dibuixen un panorama diferent del que hem vist a a la premsa
nord-americana.
Els mitjans seguiran investigant a fons sobre l'11-S perquè
no poden permetre que un dels milers d'outsiders d'Internet
aixequi una gran història amb noves revelacions sobre
el tema. El segon any després dels atacs serà
sens dubte el de la investigació i la reflexió.
Distorsionada, això sí, per l'espectacle de color
verd de les imatges de la CNN en el probable proper atac a l'Iraq.
|
|
|
|
|
