 |
 |
 Número
111 de la Revista Capçalera
OPINIÓ:
Tres exemples del
setembre
Vicent Partal
Director de VilaWeb
El passat mes de setembre el president del Govern basc va fer
el seu històric discurs proposant un estat basc associat
a Espanya. Doncs, just cinc minuts després d'acabar-lo,
diversos web (curiosament no la del Govern basc, que va tardar
una mica més) ja l'havien penjat de les seves pàgines
i convidaven els lectors a llegir-lo. Entre aquests lectors
que el podien llegir, òbviament, hi havia també
molts periodistes que així varen tenir accés de
primera mà al text. És un exemple bastant corrent
de com Intermet ha fet canviar ja alguns hàbits en la
professió. Especialment un de bàsic: l'accés
a les fonts.
De vegades es donen situacions ben curioses. També al
setembre, l'OTAN va decidir que una de les quatre bases de desplegament
ràpid de l'OTAN anava a parar a Bétera (el Camp
de Túria). Això era dilluns abans de la Mercè
i l'OTAN ho va anunciar en una roda de premsa on, pel que es
veu, li varen fer molt poc cas. Tan poc que el dia de la Mercè
cap diari ni emissora ni web no en parlàvem. A mig matí
festiu, tanmateix, el tam-tam va començar a sonar gràcies
al fet que fos publicat amb pèls i senyals per... l'agència
iraniana Irna! L'existència de magnífics rastrejadors
d'informació, com és el cas del Google, permet
coses d'aquestes: avisos que arriben dels llocs més impensats,
amb informació fonamental. Una trucada a Brussel·les
o una visita al web de l'OTAN bastava aleshores per confirmar
la informació. I per posar-la a les portades. No deixa
de ser curiós el viatge. Brussel·les- Teheran-València-Brussel·les.
Però el cas és que la veracitat de la informació
era total.
Posats a contar històries, només del setembre,
una tercera: dimecres 18 al matí a VilaWeb fèiem
públiques les subvencions del Govern espanyol a la Fundació
Francisco Franco. I ho fèiem, en la tradició del
mitjà, enllaçant a la pàgina web de la
Fundació i a les pàgines del BOE on s'explicitava
el preu pagat. La discussió, doncs, era inútil.
Les fonts eren públiques i transparents i el "cacau"
que es va muntar a continuació en la resta dels mitjans
es va basar, lògicament, en les dades del web. (Amb tot,
encara va haver-hi algun periodista, diguem-ne curiós,
que va trucar a la redacció de VilaWeb per intentar mesurar
la "credibilitat" de la notícia. Premi!)
Són tres exemples només del que ens trobem cada
dia. En molt poc temps, el web ha passat de ser un entreteniment
a ser una eina vital per a moltes redaccions. Sobretot quan
es pot anar directament a la font de la notícia.
Això obliga, certament, a crear nous hàbits i
rutines, i a aprendre a gestionar tota aquesta informació
que arriba des de la Xarxa. En general, en les redaccions dels
diaris tradicionals ara és una feina que fan molt encara
els "espavilats". No s'ha aconseguit integrar-la en
la rutina de tots i cadascun dels redactors, malgrat que avui
la major part d'ells tenen l'accés a la Xarxa a la pantalla.
No passa res. És normal. En definitiva, això converteix
Internet en una eina més en les mans dels espavilats
(generalment joves) que poden prosperar de la seua mà.
En qualsevol cas, el que ja s'ha acabat és el menyspreu
amb el qual alguns varen rebre la Xarxa. Fa molt temps que ja
no em trobe ningú que enceta la cantarella aquella segons
la qual això d'Internet és una moda que passarà.
No. Internet ha arribat per quedar-se. Ho saben molt bé,
per exemple, els companys de les Illes. Fa uns mesos el Govern
balear va decidir enviar tota la seua informació per
la Xarxa i va crear un web excel·lent on es poden trobar
textos, imatges, talls de veu i fins i tot vídeo, de
tant en tant. No és possible, en aquest sentit, seguir
l'actualitat del Govern sense mirar-la. Òbviament tampoc
no és suficient amb mirar aquest web. No perdem per això
el món de vista: no hi ha prou amb mirar el web. Les
notícies segueixen estant al carrer i el web només
és un ajut. Però probablement és l'ajut
més gran per a un periodista dels molts que han aparegut
els darrers anys.
Qui decideix l'agenda?
Milagros Perez Oliva
Redactora en cap de l'edició d'El Pais a Catalunya
Fa només unes setmanes
quatre diaris que s'editen a Barcelona van coincidir, per parells,
amb la mateixa portada: El Periódico i La Vanguardia
per un costat, i El País i El Mundo per un altre. En
aquest cas, no tan sols coincidien en les notícies predominants,
la commemoració dels atemptats de l'11 de setembre a
Nova York, sinó en la foto i fins i tot en els adjectius.
Cada cop les portades del diaris s'assemblen més i no
solament perquè, com en aquest cas, l'esdeveniment obliga.
S'assemblen també en els continguts de les seccions,
on ara, la novetat no és la coincidència, sinó
la diferència. I aquesta evolució no s'explica
únicament perquè els fets són els fets
i tots tenim accés a tot allò que passa a qualsevol
lloc del món. Les planes del diaris estan farcides de
notícies compartides perfectament prescindibles o que
podrien donar-se en qualsevol altre moment amb molts altres
enfocaments.
La principal causa d'aquesta creixent homogeneïtat resideix
en l'ex-traordinària dimensió de l'aparell comunicacional
que ha crescut al voltant dels mitjans informatius, la justificació
del qual és precisament determinar o almenys condicionar
l'agen-da informativa, és a dir, els continguts de tot
allò que no és estrictament un esdeveniment imprevist.
Aquest aparell creix fonamentalment al voltant dels àmbits
institucionals, però també en la iniciativa privada,
de manera que cada cop la informació apareix més
pautada per les pròpies fonts informatives. Són
elles les que decideixen de què parlen, quan i com. Són
elles les que trien el format i el contingut. I ho fan de manera
que tots parlin de la mateixa cosa el mateix dia. Així
és com aconsegueixen el màxim impacte i així
és com els diaris i els serveis informatius dels mitjans
audiovisuals han d'esmerçar una proporció cada
cop mes gran de l'espai disponible a l'agenda induïda.
Aquesta situació té conseqüències
de gran abast. En primer lloc, l'homogeneïtat esmentada.
Es podria argumentar que això és perquè
els periodistes no són prou decidits a l'hora de plantejar
les pròpies alternatives informatives. Efectivament,
l'èxit de l'agenda oficial en l'ocupació de l'espai
informatiu i en imposar un determinat enfoc de les informacions
pot nodrir-se en part del que podríem anomenar "periodisme
mandrós", aquell que es limita a reproduir de manera
acrítica tot allò que rep. Sense eludir l'autocrítica,
cal ressaltar, però, que això pot influir, encara
que només en part. El cert és que la cobertura
de l'agenda induïda s'emporta cada dia la major part dels
recursos humans de les redaccions, de manera que un cop atribuïdes
les rodes de premsa i els actes considerats indispensables,
queden ben pocs recursos a la majoria dels mitjans per fer temes
d'investigació pròpia.
Al mateix temps, el fet que les fonts d'informació hagin
pres el control de l'agenda ha portat a una pràctica
perversa que repercuteix negativament àdhuc sobre els
drets dels ciutadans a la informació: cada cop és
més difícil per als periodistes aconseguir interlocutors
diferents dels que les institucions, les empreses o els partits
han designat expressament, que molt sovint ni tan sols són
la font directa sobre la qual es demana informació, sinó
un altre periodista que fa de portaveu i que repeteix un guió
prèviament establert. Això passa en tots els àmbits
informatius i en tota mena d'esde-veniments, des de la guerra
del Golf a l'última decisió de la Comissió
d'Urbanisme. En el nostre cas, s'hi afegeix, un entrebanc addicional
difícilment imaginable a d'altres països del nostre
entorn: la impunitat amb què algunes administracions
públiques, i particularment la de la Generalitat, es
neguen de vegades a facilitar als periodistes informacions que
són públiques i que haurien d'estar fàcilment
a l'abast.
La limitació de l'espai de què disposo m'obliga
a ser esquemàtica. Sóc conscient que cadascuna
d'aquestes qüestions mereix un major aprofundiment i molts
matisos, però si serveix per encetar un debat sobre com
podem els periodistes recuperar el control de l'agenda informativa,
és a dir, del que publiquem, donaré per benvinguda
qualsevol crítica.
Els professionals que entenem la nostra feina com un servei
al ciutadà, no podem permetre que aquesta deriva continuï.
La nostra responsabilitat és massa gran com per rentar-nos
les mans.
|
|
|
|
|
