 |
 |
 Número
111 de la Revista Capçalera
ENTREVISTA A BARBARA PROBST SOLOMON
Per Jordi Rovira
"Als Estats Units
s'informa com si es tractés d'una pel·lícula"
Barbara Probst Solomon és
d'aquelles persones que amb els anys aguditza el seu sentit
crític així com la visió cosmopolita que
caracteritza els rodamons. Aquesta periodista i escriptora nord-americana
parla dels fets que l'envolten sense caure ni en el parany del
discurs fàcil ni del mimetisme mediàtic. Demòcrata,
jueva, defensora dels drets humans, la seva és una veu
calmada que des de l'altra banda de l'Atlàntic tempera
l'ambient prebèl·lic actual. Quan era jove, durant
la postguerra espanyola, va protagonitzar, juntament amb Nicolás
Sánchez Albornoz, Manuel Lamana i la seva compatriota
Barbara Mailer, una sèrie de peripècies que va
recollir en una novel·la, que després Fernando
Colomo va portar a la gran pantalla sota el títol de
Los años bárbaros. Ara, tot i la seva avançada
edat, Probst Solomon no descarta seguir viatjant, sobretot a
França i Espanya, països que coneix força
bé i que espera visitar "quan el món es tranquil·litzi".
La seva veu, rovellada pel
temps, sona amb força a l'altre costat del fil telefònic,
ubicat a la seva mansió de Nova Yok on resideix i en
la qual personatges com Manuel Vázquez Montalbán
han assistit a les festes dedicades a celebrar algun aniversari
de la II República. Darrerament, la ploma de Barbara
Probst Solomon ha centrat bona part dels seus esforços
a parlar dels fets de l'onze de setembre des de les pàgines
d'El País, diari on col·labora.
Quina opinió
li mereix la informació que s'està donant arran
de l'atac al World Trade Center?
No és un problema que
se circumscriu només als fets de l'11-S sinó que,
en certa manera, el periodisme actual està barrejat amb
l'espectacle. Als Estats Units, s'informa com si es tractés
d'una pel·lícula. I em preocupa aquesta manera
que tenim de fer les notícies, ja que tot el que es diu
és molt immediat, són fets que han passat avui
i tothom diu el mateix. Però el que no hi ha és
…reflexió?
Exacte. Ningú diu:
"Fa un any es va dir això. I resulta que era veritat
o no ho era". Tot passa avui, avui! I el que menys m'agrada
són els pseudoexperts. Durant la campanya electoral en
les darreres presidencials entre Gore i Bush, un parell de minuts
després de finalitzar els debats entre tots dos candidats,
ja apareixien aquests experts i en un moment et feien una anàlisi,
nomenaven un guanyador, etc. Abans que el públic decidís
per ell mateix, aquests experts ja els hi havien realitzat els
comentaris pertinents. Trobo a faltar reflexió, un espai
dedicat a notícies que siguin interessants i diferents
de les que tothom ofereix. I quan el públic vota sobre
un tema els hi diuen 'Vostès decideixen, votin sí,
o no' i després donen el resultat. I francament, hi ha
veus molt ignorants i el que era una notícia al final
acaba convertint-se en un xou.
Ja se sap que els
nord-americans són uns amants de les estadístiques.
A vegades, també demanen opinions,
però és que el que jo busco és l'opinió
de la gent entesa en el tema i no pas la del públic.
La gent diu coses que li sembla que ha escoltat a terceres persones…
No sé… a mi em sembla poc seriós.
Molta gent, sobretot
de Nova York, una ciutat activa i associada a les presses, ha
reconegut que els fets de l'11-S els han servit per parar-se
a reflexionar sobre el que està passant. Creu que aquesta
reflexió també s'ha traslladat als mitjans de
comunicació?
Els mitjans de comunicació
sempre ho barregen tot. Hi ha persones que han aportat unes
reflexions molt serioses, però resulta que després
s'acaben barrejant amb el que no ho és. Però no
tot sempre és així, tot i que hi ha moltes coses
que no m'agraden com la porqueria que posen per la televisió.
I és una llàstima perquè Europa sempre
copia el pitjor dels Estats Units. I mai pren allò que
és millor.
Moltes vegades, sobretot
quan la informació es converteix en espectacle, cal que
hi hagi un bo i un dolent. El dolent ara sembla ser el món
àrab. Creu que s'ha explicat als ciutadans nord-americans
la complexitat i riquesa que hi ha darrere les imatges negatives
que sovint es mostren del món àrab?
És curiós perquè
a Nova York hi ha molts àrabs i amb l'excepció
d'algun cas aïllat, no hi ha hagut cap atac contra la comunitat
musulmana després de l'11-S. I quan la gent deia que
s'havien de posar banderes jo els deia que d'acord, però
que recordessin que aquestes banderes estan fabricades a la
Xina i que han passat per moltes mans abans d'arribar a Nova
York. De totes maneres, prefereixo les banderes, de les quals
no sóc gaire partidària, que no pas les pistoles.
En canvi, a Europa, s'ha pres com un acte agressiu el fet que
hi haguessin tantes banderes. I no ha estat així. Si
passés el mateix a la Torre Eiffel i morissin tres mil
persones a París, no s'hauria acollit l'atac amb tanta
tranquil·litat com als Estats Units. Hi hauria hagut
moltes més repercussions. I que quedi molt clara una
cosa: No és cap secret que no sóc republicana,
que no he votat per Bush ni penso fer-ho, i que tinc les meves
preocupacions sobre el que pot passar a l'Iraq. Però
un cop dit això, lamento el continu antiamericanisme
que observo com un fet quasi permanent a Europa. Em sembla que
hi ha tants clixés sobre Amèrica que, tot i que
és veritat que hi ha algunes coses que realment no m'agraden
del meu país, no les explicaré a Europa perquè
encara afegiria més confusió a l'assumpte.
I ja n'hi ha prou,
no?
Sí. I com que som un país
immigrant, que des de sempre ha acollit diverses religions,
en certa manera ha estat més fàcil viure-hi pels
àrabs immigrants perquè poden millorar econòmicament
i no passen certs problemes de racisme que sí que estan
ocorrent en països com França o Alemanya. Als Estats
Units, tothom fa el que li dóna la gana. No diré
que és perquè som millors, més aviat és
que tenim un gran espai on tots som immigrants.
I com observen als
europeus?
Potser ara estem més
enfadats amb els europeus per l'antiamericanisme. A França,
per exemple, aquest sentiment no té res a veure amb el
que hi hem fet, ja que als Estats Units hi ha l'opinió
que hem salvat França de dues guerres. Per això
observem el seu antiamericanisme com un problema francès,
d'un país que no és líder i que no destaca
per la seva cultura ni a Europa ni a la resta del món.
Enveja, vaja
Per dir-ho d'alguna manera,
sí. I això no és culpa nostra. I ja no
parlem d'aquest antiamericanisme si aquest passa a Alemanya!
A Espanya, en canvi, aquest sentiment és una mica més
mixt. Tot i que tècnicament l'espanyol és més
antiamericà, els nord-americans s'hi troben molt a gust
a Espanya. També hi té a veure el fet que no ens
poden dir que som responsables de la guerra civil. Al igual
que el moviment feixista tampoc no és un invent nostre.
Tot i això, reconec que des de 1953 fins als darrers
anys del franquisme la política exterior nord-americana
en relació a Espanya va ser molt confusa.
Els Estats Units han
col·laborat amb força règims dictatorials
i ara Bush es presenta com a paladí dels drets humans.
I això a Europa també costa d'assumir.
S'ha de diferenciar el president,
de la societat que presideix. L'europeu no fa distinció
entre la societat nord-americana i els seus governants. Clinton
va agradar més als europeus que no pas Bush i, en canvi,
la societat nord-americana era la mateixa abans que ara. És
com si jo veiés Espanya només basant-me en Aznar
que, per cert, va ser molt més votat que Bush. I, a més,
hi ha una contradicció: Els joves europeus volen venir
als Estats Units, de la mateixa manera que vénen els
àrabs, que cada cop són més. Però
no es parla d'aquestes onades immigratòries perquè
per a nosaltres no ha estat mai un problema com ho és,
per exemple, per a França. S'estan produïnt canvis
molt importants que faran que l'Oncle Sam de sobte sigui l'Oncle
Juan i que un espanyol tingui un nom àrab.
Un altre tema del
que ha escrit molt és el conflicte del Pròxim
Orient. Tradicionalment, els mitjans de comunicació han
pres postures molt diferents a totes dues bandes de l'Atlàntic.
Vostè, que és jueva, ha criticat que s'estigui
presentant una imatge incorrecta dels jueus.
És veritat que des
dels Estats Units s'ha donat una imatge molt més proisraeliana
i Europa una molt més propalestina i que nosaltres no
hem donat informació suficient sobre el costat àrab.
I ara no parlo com una americana, sinó com a americana
i jueva. El conflicte també s'observa diferent a Espanya,
on no hi ha antisemitisme perquè no hi havia jueus. A
França, en canvi, és diferent perquè hi
ha més jueus que a qualsevol altre país d'Europa.
També hi ha
més jueus a Nova York que a tot l'estat d'Israel.
Sí, a París a Nova York hi ha molta població
jueva. A Espanya, en canvi, mai he sofert antisemitisme, tot
i que hi ha molta ignorància sobre el judaisme que he
observat llegint els diaris espanyols.
Estem donant una imatge distorsionada?
Recordo que estava a Espanya
durant la Cimera de Madrid i que els mitjans barrejaven idees
actuals amb altres de l'època de la Inquisició.
Israel ha comès molts errors, però mai es diu
a Espanya, per exemple, que el nivell d'instrucció de
la població palestina d'Israel és d'un 97 %, quan
a la resta del món àrab amb prou feines supera
el 50 % o que Israel és l'únic país on
les dones àrabs poden votar.
Però no hi
ha pau.
Perquè tot això no evita certs problemes ni que
no hi hagi certs aspectes que Israel hauria de canviar. Però
no es pot explicar el conflicte presentant uns com sants i uns
altres com diables. I el fet que Espanya hagi estat molt antiisraeliana
no ha ajudat gaire als palestins, perquè els pot haver
donat la impressió que en el futur poden aconseguir el
seu paradís i que Israel no existirà.
No voldria acabar
sense parlar de la pel·lícula 'Los años
bárbaros' on es relata una història en la qual
vostè va veure's implicada?
Anys enrere, Hollywood ja
m'havia demanat de fer una pel·lícula sobre el
tema i els havia dit que no per por que fessin un producte molt
poc històric. Tant jo com la família de Paco Benet
vàrem estar molt tristos amb el film. No va ser una pel·lícula
molt bona, tenia poc a veure amb la realitat i donava la imatge
que dues noies idiotes nord-americanes haurien pogut salvar
Espanya. I això, en la meva opinió, és
un insult a la resistència espanyola.
L'escriptora i periodista nord-americana Barbara Probst Solomon
(Nova York, 1924) va combinar els seus estudis de filosofia
entre la Universitat de Columbia i la Sorbona de París.
Els seus assaigs han estat publicats al The New York Times,
The New Yorker Review of Books, Vogue, Harper's, The Washington
Post i The New Republic, entre altres. A Espanya col·labora
habitualmet amb El País i s'hi poden trobar algunes de
les seves obres com Vuelos cortos (Anagrama) i Los felices cuarenta
(Seix Barral). És responsable de l'editorial independent
Great Marsh Press i dirigeix la revista literària The
reading room.
|
|
|
|
|
