 |
 |
 Número
111 de la Revista Capçalera
CARTA AL DIRECTOR
Sindicat d'ofici
Joan Tudela
Periodista
Què és el Sindicat de Periodistes de Catalunya?
Vet aquí una pregunta pertinent; sobretot, després
de les sis planes de Francesc Ràfols a Capçalera
parlant-ne. Un sindicat d'ofici? És una expressió
que ve de lluny. Un sindicat corporativista? És
el nom que reben els sindicats com l'SPC des del sindicalisme
general. Un sindicat professional? És com es defineix,
tot i que aquesta denominació sembla més
pròpia d'alguns països on hi ha entitats que
són meitat sindicat, meitat col·legi. El
que és ben segur és que no és una
associació professional, perquè aquest paper
ja el fa -i bé- el Col·legi de Periodistes.
La història ve de lluny. Va començar l'any
1918, a Sants, quan la CNT va tenir la lucidesa de veure
que no n'hi havia prou a confederar el teixit sindical.
Calia fer un altre pas endavant i el va fer: dissoldre
els vells sindicats d'ofici. Així va néixer
el sindicalisme general.
Ara i aquí: CCOO, USO, CGT i UGT (per cert, jo
sóc ugetista). Sindicalisme general vol dir tenir
clar que totes les persones assalariades de tots els sectors
comparteixen uns mateixos interessos i, per tant, necessiten
de sindicats forts que les representin i les defensin.
Aviat farà un segle que la gent treballadora va
descobrir que no podia seguir tenint sindicats d'ofici,
sinó que necessitava un sindicalisme que agrupés
tots els oficis d'una mateixa empresa, totes les empreses
d'un mateix sector, tots els sectors d'un mateix país.
Així va sorgir el sindicalisme general, que és
compatible amb els col·legis professionals. Una
infermera o un metge, com a professionals, pertanyen al
col·legi corresponent; però com a persones
assalariades tenen un lloc al sindicalisme general. En
parlem perquè el personal mèdic és
l'inventor del sindicalisme corporativista. L'SPC s'hi
ha inspirat. Però quan el periodisme hi va, la
sanitat ja en torna. Els nous sindicats d'ofici comencen
a trontollar als hospitals, perquè el corporativisme
és encomanadís: havien sorgit sindicats
d'infermeres, d'auxiliars, d'administratius..., fins i
tot de la gent del torn de nit. Els que treballen als
hospitals veuen ara que la unió fa la força
i tornen a confiar en el sindicalisme general.
Si els periodistes hem de tenir el nostre sindicat particular,
per què no tots els altres col·lectius professionals?
Imaginem-nos una societat sense cap gran sindicat, amb
tot de petits sindicats d'ofici. Seria una societat més
insolidària, amb un àmbit civil feble, amb
una regressió notable de l'Estat del benestar i
de la cohesió social.
Els periodistes som assalariats -la immensa majoria- i
som professionals. El dilema entre sindicat general o
sindicat particular, viu entre els periodistes de tot
Europa, a Catalunya el teníem d'entrada més
fàcil: el sindicat general, com a assalariats;
el Col·legi, com a professionals. Però la
cosa no ha anat així. D'una banda, perquè
la deixadesa de les estructures sindicals de la UGT i
de CCOO en relació a la vida laboral dels periodistes
ha estat colossal. D'altra banda, pel dinamisme de l'SPC,
que l'ha dut fins i tot a exportar el seu model a la resta
d'Espanya.
En conclusió, tornar al 1918, als sindicats d'ofici,
és un error. Encara que, inicialment, tinguin èxit.
Un error amb èxit és, simplement, un error
més gros.
El periodisme prescindible
Joan F. Domene
Director adjunt de 20 minutos
La premsa gratuïta
és un fenomen nou i revolucionari que provoca reaccions
diverses, però mai indiferència. En l'anterior
edició de Capçalera, el director d'El Periódico
de Catalunya, Antonio Franco, feia algunes afirmacions
que poden ser molt respectables però que, com a
director adjunt de 20 minutos, no comparteixo en absolut.
A més, lamento que les faci qui ha estat un referent
per a tota una generació de periodistes que havíem
vist en ell un model a seguir.
Resumint, diu que els diaris gratuïts perjudiquen
el periodisme, no aporten res de nou, no són premsa
escrita (els anomena "fulletons publicitaris amb
notícies", això sí, "sense
ànim pejoratiu"), estan limitats per les pressions
dels seus anunciants i posen en perill la continuïtat
de l'altre periodisme de "contrapès social,
necessari i imprescindible", que el seu diari i tots
els de pagament, dedueixo, representen. La premsa gratuïta,
conclou, és prescindible, tot i que reconeix que
fomenta la lectura. Gràcies.
Crec que és una manca de respecte envers el milió
de lectors que té la premsa gratuïta a Barcelona
i que sí la consideren imprescindible. La majoria,
a més, no compren diaris habitualment, i el senyor
Franco i els seus col·legues s'haurien de preguntar
per què.
Si no aportem res de nou, per què cada dia tenim
més lectors i cada cop més fidels? Si no
som premsa escrita, per què els responsables dels
diaris perden tant de temps en desqualificacions cap a
nosaltres? Si viure de la publicitat és tan negatiu
i limita la llibertat d'informació, per què
tots els diaris en porten? Vol dir això, per exemple,
que si un diari de Barcelona porta cada dia dues o tres
pàgines de publicitat de l'ajuntament de la ciutat
serà menys crític amb la política
municipal? I què passa amb la ràdio i la
televisió, o amb tots els diaris que, com El Periódico,
són gratis a Internet? El fet de no cobrar per
la informació que donen invalida la seva credibilitat?
No h'hi ha prou d'intentar defensar-se d'aquesta nova
competència fent servir tots els mecanismes empresarials,
comercials, polítics o institucionals al seu abast
-més enllà de la pròpia aposta periodística-
per mantenir una posició dominant que veuen perillar.
Aparentment la culpa és dels diaris gratuïts,
però potser caldria buscar l'origen d'aquesta incipient
debilitat en la seva mateixa incapacitat, no ja per atraure
nous lectors, sinó per mantenir els que tenen.
La premsa de pagament haurà de fer una seriosa
reflexió i anar més enllà de la simple
desqualificació fàcil i simplista cap als
diaris gratuïts, si el que vol és tenir futur.
El director d'El Periódico de Catalunya insinua,
només de passada, la necessitat de fer autocrítica.
De moment, els que sembla que consideren "prescindible"
algun tipus de premsa són els lectors de certs
diaris de pagament que estan veient com perden vendes,
perquè la gent deixa de comprar-los.
Potser és el nerviosisme davant d'aquesta situació
preocupant que he exposat el que ens permet entendre que
Antonio Franco parli més com a empresari que no
pas com a periodista, fins al punt de tirar per terra
l'esforç diari de desenes de periodistes que venen
fent un treball tan rigorós, seriós i responsable
com el seu o el dels companys dels diaris que es venen
al quiosc.
|
|
|
|
|
|
