Número 107 de la Revista Capçalera

OPINIÓ

El segle de les cadenes
José Juan González Encinar
Catedràtic de Dret Constitucional Univ. d'Alcalà

En l'actualitat, els espanyols neixen lliures, però estan encadenats per tot arreu, com a mitjana, de tres a quatre hores al dia; en uns casos es trata de les cadenes públiques i en d'altres, de les cadenes privades. Al nostre país, dos terços de la població espanyola no llegeix ni tan sols el diari. El que saben del món ho saben, exclusivament, per allò que senten a la ràdio o per allò que veuen a la televisió. Curiosament, la situació és exactament la inversa a la de la resta de la Unió Europea, en la qual, com a mitjana, són dos terços de la població els que llegeixen habitualment la premsa. Per a nosaltres aquestes són dades molt tristes, però convé no oblidar-les. En el segle XXI, la cultura, l'educació, la informació i la convivència política només es poden entendre, a Espanya, partint d'aquest fet: dos terços de la població, és a dir, una aclaparadora majoria, reben una informació del món que ni poden ni saben contrastar.

Dit amb altres paraules: el futur de la cultura, l'edu-cació i l'existència política d'aquest país passa pel camp de l'audio-visual. I en aquest terreny, a la radiotelevisió pública li correspon un paper decisiu. El mercat per ell mateix no ofereix els béns que la societat requereix. La bandera del pluralisme extern (pluralitat de mitjans privats) fa temps que roman sota els residus de la concentració en el terreny dels mitjans privats de comunicació social. La defensa i el desenvolupament de la cultura, els valors i l'educació de la nostra societat són, per naturalesa, i avui més que mai, una tasca de la radiotelevisió pública. Però no, evidentment, de la que tenim actualment.

L'actual sistema espanyol de radiotelevisió pública és una autèntica ridiculesa, un veritable despropòsit. La radiotelevisió pública no és lliure, sinó governamental; els seus professionals manquen de la imprescindible autonomia necessària per a l'exercici de la funció de servei públic que tenen encomanada. En aquests mitjans hi ha excel·lents periodistes, però resulta que es troben navegant en un vaixell pirata. I, per poder salvar la tripulació i la funció, no podem fer altra cosa que enfonsar, abans de res, el vaixell: no el de la radiotelevisió pública, sinó el de la radiotelevisió del Govern.

Però sent inconcebible, en aquestes alçades, que ciutadans i professionals continuïn suportant la manipulació governamental, hi ha quelcom, si cap, molt més greu: el sistema espanyol de radiotelevisió pública, combinat amb el nostre peculiar sistema de partits, té conse-qüències nefastes per al futur polític d'Espanya. Per posar un exemple, la informació de RTVE durant la campanya i la precampanya de les últimes eleccions al Parlament Basc em sembla una de les maneres més eficaces de contribuir a la desintegració del País. Però aquest és només un exemple. L'actual sistema dóna molt més de si. I, per tant, és imprescindible que els ciutadans espanyols ho vegin clar, com abans millor: o som nosaltres els que aturem la guerra que está tenint lloc entre les diferents televisions governamentals o bé seran les televisions governamentals les que, a llarg termini, faran impossible la convivència pacífica entre tots els espanyols. I què fer davant d'aquest panorama? Començar a discutir les possibles alternatives és el principi de la solució al problema.

Dels gabinets de mitjans
Joan Brunet i Mauri
President de la Demarcació de Barcelona del Col·legi i professor de la UPF

Un dels fenòmens mediàtics més singulars esdevingut en l'àmbit dels mitjans de comunicació en els darrers anys, és el de l'eclosió dels gabinets de mitjans de comunicació. Nascuts com a nucli de relació entre les organitzacions i els mitjans de comunicació, els Gabinets s'han acabat consolidant com a fonts d'informació de caràcter especialitzat al servei dels mitjans de comunicació, en general, i dels periodistes en particular. Possiblement perquè no tots els gabinets de mitjans de comunicació són iguals ni tampoc perquè treballen de la mateixa manera, cal acceptar com a normal el fet que els Gabinets no acabin de disposar de bona premsa. En qualsevol cas, però, ningú no podrà posar en qüestió aquestes dues constatacions: que els gabinets de mitjans de comunicació constitueixen una sortida professional més per als periodistes i que, per aquesta raó mateixa, les pràctiques dels Gabinets són cada vegada més professionals i més apropades a la seva funció com la font d'informació que són.

D'aquesta manera ens trobem avui que en l'àmbit mediàtic es donen dues tipologies de periodisme i de periodistes: de mitjans i de fonts. A uns i a altres -als que exerceixen la professió en mitjans de comunicació i als que ho fan en fonts informatives- segurament els deuen separar encara moltes coses, però, en qualsevol cas pateixen unes mateixes dificultats pel fet d'haver-se de moure constantment enmig del dilema d'una pràctica professional èticament i deontològicament responsable que no entri en conflicte amb els legítims interessos -econòmics, politicoideològics o ambdós alhora- que tenen les empreses (siguin o no mediàtiques) de les quals depenen.

No cal que ens enganyem ni que hi donem més voltes: sobre els mitjans de comunicació hi planen massa interessos aliens a la professió periodística que l'acaben condicionant. I això passa tant en els mitjans de comunicació de titularitat privada com -i això encara és més preocupant- en els de titularitat pública. Uns mitjans, aquests darrers, que s'haurien de distingir per la seva militància en la defensa d'una informació plural, professional i responsable al servei dels ciutadans que, al cap i a la fi, són qui amb els seus impostos els sostenen. I si això passa en l'àmbit dels mitjans de comunicació social, què no passarà en el dels gabinets de mitjans de comunicació d'empreses i d'institucions?

Hora deu ser de prendre consciència de les dificultats i dels paranys que per exercir de periodista i fer periodisme s'han de superar constantment. Solament des de la seva identificació i reconeixement, ha de ser possible avan-çar pel camí en el qual, tant periodistes de fonts com periodistes de mitjans, haurien de coincidir a l'hora de prestar a la ciutadania el servei que dels periodistes s'espera, això és: el de l'accés a una informació veraç i de qualitat. La condició de periodista exigeix, també tant als que treballen en mitjans de comunicació com als que ho fan en fonts d'informació, prendre com a referència d'actuació el Codi Deontològic sorgit del 2n Congrés dels Periodistes Catalans; un Codi que hauria de ser la millor garantia de l'exercici responsable de la professió així com del dret fonamental que assisteix els ciutadans -reconegut i protegit per la Constitució de 1979 en el seu article 20-, de comunicar i/o de rebre lliurement informació veraç de qualsevol mitjà de comunicació.
Ni més, ni tampoc menys.