Número 107 de la Revista Capçalera

PREPORTATGE: GABINETS DE PREMSA, OBERTS LES 24 HORES
Per Cristina Segura


La imatge dels professionals que hi treballen ha millorat força en els últims anys, en part perquè molts han exercit el periodisme als mitjans de comunicació: això els permet d'entendre bé la feina dels seus companys i de facilitar-los-la. Internet i les noves tecnologies també han canviat la manera clàssica de treballar i han comportat que alguns d'aquests gabinets funcionin permanentment. Per a molts és una sortida amb futur.

La necessitat que tenen els periodistes d'aconse-guir les informacions de diverses fonts i amb la màxima rapidesa ha fet canviar substanciosament el paper dels gabinets de premsa en l'última dècada. I aquesta evolució, qualificada de positiva per les dues parts, ha coincidit amb l'eclosió d'Internet, que ha modificat els hàbits de la professió en general, ampliant fins a les 24 hores del dia la disposició que en poden fer de la informació, i ha afectat tant els gabinets de l'administració com els privats.

Aquesta professionalització també ha comportat una millora de la imatge dels periodistes responsables dels gabinets, en un nombre molt elevat. "La base professional és comuna: el redactor d'un gabinet ha de saber fer la feina periodística" -as-segura Miquel Àngel Violan- director de premsa de la cadena Riu Hotels i professor de seminaris sobre gabinets que imparteix al Centre Internacional de Premsa de Barcelona. Marta Clos, cap de comunicació de la Fundació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, amb experiència a diversos diaris, ratifica aquesta idea: "Si has treballat en altres mitjans, quan has de parlar amb un periodista et poses en el seu paper, penses si és la millor hora o no per trucar-li, o envies les notes que creus que li aniran bé, tenint en compte si són notícia o poden servir per a un reportatge".

D'altra banda, la implantació de les noves tecnologies ha acabat amb els "horaris d'oficina" que seguien fins fa uns anys per coincidir cada cop més amb els de les redaccions. "Això ens ha beneficiat molt. Permet que estiguin localitzables sempre, per a qualsevol emergència" -comenta Pepa Massó, cap de societat del diari Avui.

El canvi també s'ha experimentat als gabinets de les empreses, que "estan més oberts, s'adonen que la relació amb la premsa s'ha de cuidar". Divina Beas, redactora d'economia de l'agència Efe, recorda que "abans només tenien gabinets les grans empreses, i quan sorgia un problema laboral, a molts llocs et passaven a la secretària de torn. Ara, la majoria té algú que atén els periodistes, i si no, recorren a un gabinet de recursos humans". Violan veu en bona part d'aquesta professionalització "la influència de les multinacionals, que tenen una metodologia de treball i són sistemàtiques. Els han convençut que la gestió empresarial requereix comunicació".

L'anomenada "política de transparència", l'accés dels mitjans a dades públiques o privades sense traves ni pressions polítiques o empresarials també ha millorat, tot i que, acontentar les dues parts encara representa un estira i arronsa: "És complicat. A vegades et faciliten la feina, altres no t'ajuden. Però les estratègies de comunicació no depenen del cap del gabinet, sinó del polític o del gestor", indica Pepa Masó. Aquest punt és corroborat per Toni Ruiz, cap de premsa del FC Barcelona: "S´ha de trobar el punt d'equilibri entre els interessos de l'empresa i els dels mitjans. Sempre hi ha puntualment algun tema, per exemple un fitxatge que encara no s'ha produït, del qual els directius no en volen parlar".

Però aquests "interessos" privats no tenen cabuda en la resposta de les administracions a les peticions dels periodistes. Tots els responsables dels gabinets de comunicació consultats coincideixen en el fet que la informació s'ha de donar sempre perquè és pública. Maximina Moreno, cap de premsa de l'Ajuntament de Lleida, afirma que "jo sempre he tingut les mans lliures per informar". Per a Jordi Navarro, periodista i tècnic assessor del Departament de Premsa de la Diputació de Barcelona, "treballem amb informacions públiques i d'alguna manera tenim l'obligació de divulgar-les". Tot i que està d'acord en aquesta qüestió, reconeix que part de la seva feina consisteix en "torejar entre les poques ganes que tenen els polítics de donar informacions desfavorables i facilitar-les als periodistes que les demanen". Olga Huguet, cap de premsa del Departament de Sanitat de la Generalitat, també hi està d'acord: "La política que tenim és contestar-ho tot i anar a la mateixa velocitat a la qual treballen els mitjans, però quan són notícia temes polèmics, com les vaques boges, poden sorgir recels per part d'algun tècnic i nosaltres hem de fer una feina didàctica. A vegades, no entenen que als periodistes els puguin interessar dades preliminars d'un estudi que encara no està acabat".

El mètode tradicional utilitzat per molts periodistes de "saltar-se" el pas de consultar el departament de premsa i anar directament a les fonts encara es dóna en molts casos, i no pas perquè els gabinets no siguin efectius. Els professionals d'aquests últims organismes no ho veuen com una intromissió. A vegades, respon a les pròpies característiques de l'empresa. El cap de premsa del Barça considera necessària aquesta flexibilitat: "Els entrenaments o el terreny de joc propicien una relació més fluïda amb el president del club o l'entrenador. Nosaltres el que fem és posar els mecanismes necessaris perquè el tracte sigui el més còmode possible". En el cas d'administracions de ciutats mitjanes, com l'Ajuntament de Lleida, "sempre hi ha hagut aquesta relació fluïda entre tècnics i periodistes", assegura Moreno. Un altre cas és el dels periodistes que cobreixen la informació de tribunals. Mercè Alcocer, responsable del gabinet de premsa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que funciona des del setembre passat, assenyala que la magnitud de jutjats, sentències i conflictes relacionats amb la seva feina impossibilita que ella es faci càrrec de tot. En aquest sentit, considera que és "un canal més perquè aconsegueixin la informació" i que el seu treball "no impedeix que continuïn tenint contacte amb els jutges perquè els hi donin les sentències".

A més del gabinet del TSJC, l'interès creixent pels temes socials ha comportat la creació d'altres departaments de premsa d'institucions com el Parlament de Catalunya o la Sindicatura de Greuges. Tant la Mercè Alcocer com el Josep Escudé i el Toni Clapés, aquests dos últims caps dels gabinets de la Cambra catalana i del Síndic de Greuges, respectivament, han exercit bona part de la seva carrera professional en mitjans per als quals cobrien la informació en els organismes que ara representen. Tots tres coneixen bé, per tant, la feina dels companys que els sol·liciten informació, i comparteixen la novetat dels seus llocs de treball i la necessitat d'impulsar-los.

Per a la cap de premsa del TSJC, una part important de la seva missió consisteix en convèncer els jutges que les sentències són públiques: "Els fa molta por que als diaris surtin els aspectes negatius de la justícia". La complexitat de la institució, de la qual depenen les audiències de Catalunya i totes les sales, l'obliga a fer de cap de premsa puntual "de qualsevol jutjat quan hi ha un conflicte o una situació difícil". La manca d'informatització de la institució també li suposa un entrebanc: "L'ideal seria enviar les sentències per correu electrònic, perquè ara col·lapsem els fax".

Una de les primeres feines del cap del Gabinet de Comunicació del Parlament ha estat, precisament, avançar en aquesta qüestió. Escudé, que ocupa aquest càrrec des de l'any 2000, comenta que ha estat fonamental el web que tenen i que les visites s'han multiplicat des que es poden seguir totes les sessions i es retransmeten els plens per Internet. Una altra de les novetats engegades per aquest gabinet és la producció d'imatges televisades dels plens.

Més recent encara (fa just dos mesos) és la incorporació de Toni Clapés al gabinet de premsa del Síndic de Greuges. La particularitat és que "és diferent dels polítics. No hi ha interès en sortir ni eleccions", però admet que un organisme que recull les queixes dels ciutadans té un gran potencial d'informació. El web de la Cambra funciona com un bon suport complementari de part de la seva feina, que consisteix en penjar les notes informatives que ha extret dels expedients tècnics.

Per la seva pròpia definició, un dels gabinets més actius que es poden trobar a Catalunya és el de la Direcció General d'Emergències de la Generalitat, de la qual depenen Bombers i Protecció Civil. La seva responsable, Núria Iglesias, explica que els dies més tranquils reben 100 trucades. Aquest departament es va crear arran dels importants incendis forestals del 1994 al Bages i al Berguedà, després que els mitjans de comunicació van col·lapsar la centraleta dels Bombers. Els cinc periodistes que l'integren treballen en torns els 365 dies de l'any, i, per mitjà d'un programa informàtic saben quan surt un cotxe de bombers i amb quantes persones, el que "ens permet informar immediatament del que està passant", diu Iglesias. En un altre pla, se situen els gabinets de comunicació que ofereixen serveis tan diversos com consultoria, formació de portaveus o organització d'actes. Mercè Balañá, directora de màrqueting d'Ulled Associats, que funciona des de 1965 i té 25 treballadors, comenta que s'han diversificat segons les necessitats dels mitjans i que la producció de revistes digitals o de programes de televisió i ràdio són les seves últimes apostes.
Miquel Àngel Violan veu en aquest sector una aposta de futur. Pensa que la creació de càrrecs, com el director de comunicació, a les grans empreses, "una figura molt qualificada, per sobre del cap de premsa, que sap idiomes i és llicenciat en Ciències de la Comunicació i Econòmiques, obre moltes portes". L'interès pels gabinets també es fa palesa en l'assistència als cursos, on ja han passat més de dos-cents alumnes, i es veu com una alternativa més sòlida, tant pel que fa als horaris com a la retribució, i més si es té en compte la dura competència dels mitjans de comunicació".

Periodistes dels ajuntaments: començar des de zero
Un dels col·lectius capdavanters en el funcionament dels gabinets de premsa a Catalunya és l'Associació Catalana d'Informadors de l'Administració Local (ACIAL), que va néixer a començaments dels vuitanta, arran de la constitució dels ajuntaments democràtics. Els primers periodistes d'aquests gabinets es van trobar als despatxos dels consistoris amb la missió d'haver de començar des de zero i, com a única herència una manca important d'infraestructura i d'instruments per fer arribar la informació d'una manera efectiva.

En un moment en què la societat buscava deixar enrere la falta de transparència que va caracteritzar les dècades passades, aquest col·lectiu va haver d'obrir-se camí en el nou camp. Però la peculiaritat d'aquesta tasca anava més enllà de les funcions assignades als mitjans tradicionals. En la mateixa declaració s'afirmava que aquests periodistes també tenien "la missió prioritària d'assessorar i participar en les decisions de la política de comunicació de les institucions o entitats a les quals pertanyen".

Maximina Moreno, cap de premsa de l'Ajuntament de Lleida des del 1982, és una de les professionals que ha viscut directament l'evolució dels gabinets de comunicació."Al començament, els que arribàvem al departament de premsa d'un ajuntament no sabíem ben bé quines línies seguir per fer la nostra feina. En aquest sentit, el paper de l'ACIAL va ser de-terminant. Va proposar uns mètodes de treball basats en l'experiència de l'administració local a França, que vàrem adaptar a les nostres necessitats", recorda.

L'ACIAL aplega actualment més de 60 periodistes. Segons un estudi, quasi la meitat dels associats treballen en municipis catalans de més de cent mil habitants, i un 36 % ho fan en ajuntaments del Baix Llobregat. La majoria són homes, llicenciats en Ciències de la Informació o de la Comunicació i amb una mitjana d'edat de 37 anys. Malgrat que molts consideren que no se'ls té massa en compte, es mostren satisfets, i el 60 % nega haver rebut mai pressions polítiques.

ONG: professionals compromesos amb la causa
"Si una decisió del Banc Mundial genera un titular a economia, una proposta d'una ONG hauria de tenir un ressò equivalent, però a la mateixa secció, no solament en un breu de solidaritat". Adela Farré, cap de premsa d'Intermón-Oxfam, defineix així l'objectiu dels professionals dels gabinets de premsa que treballen a les ONGs.

Aquesta prioritat és compartida per Nuria Mejías, responsable de relacions amb els mitjans de Metges sense Fronteres: "Treballem per fer notícia d'allò que tradicionalment no ho ha estat, perquè aquest tipus d'informació es torni quotidiana als mitjans". Però la finalitat de difondre al màxim possible la feina de les organitzacions és indestriable d'un compromís personal "una causa humanitària". Miquel Àngel Violan, periodista que imparteix seminaris sobre gabinets de premsa d'ONG, admet que "a priori, se senten més identificats amb la causa, però amb això no n'hi ha prou i s'ha de notar una professionalitat i un coneixement dels mitjans".

Mejías reconeix que es busca una "fidelització" i una "sensibilització" en els mitjans, a més de vet-llar perquè no transmetin únicament "la imatge tòpica del pobre nen que es mor de gana al tercer món" i considera imprescindible "conèixer com treballen els periodistes" per facilitar-los la feina. "A una televisió no li pots enviar un dossier de 30 pàgines, sinó un vídeo amb imatges; i per a les ràdios, els comuni-cats han de fer-se més curts", afegeix. La seva companya, Isabel Leal, ho corrobora: "Enviar sempre tots els comunicats a tothom no té massa sentit. S'ha de saber distingir entre el que pot interessar a un diari nacional o a un corresponsal estranger".

Com en els altres gabinets de premsa, la tasca d'aquests professionals no es redueix als contactes amb l'exterior. Per a Adela Farré "També ens toca fer de pedagogs dintre la mateixa organització. Els hem d'explicar que els periodistes no poden reflectir un tema que els hem proporcionat sense resumir-lo, que han de fer informacions i no reproduir manifestos". L'evolució d'aquests gabinets ha anat paral·lela amb la influència creixent de les ONG. Cada vegada és més freqüent veure reportatges a les televisions relacionats amb la tasca d'aquestes entitats. Fins i tot les institucions els demanen informació.

Però malgrat aquesta implantació i el fet que els diaris els dediquin espais propis -cooperativisme i solidaritat-, els seus responsables encara no estan contents. "Ara hi ha més periodistes econòmics que ens truquen, però cal aconseguir que no ens limitin a aquestes seccions". Un fet coincident en aquests gabinets és l'especialit-zació en àrees te- màtiques (campanyes, els web, relació amb la premsa). En els més grans, hi ha una mitjana de cinc persones.També s'encarreguen de les publicacions periòdiques per als socis, d'informes anuals o de l'organització de tallers perquè els periodistes coneguin millor el seu funcionament. Sovint els horaris es converteixen en guàrdies de 24 hores i la urgència de la situació d'un país en guerra fa que hagin d'estar localitzables mitjançant els mòbils.