Número 107 de la Revista Capçalera

REPORTATGE: TERTULIANS, LA POLÈMICA CONTINUA
Per Carme Escales i Xavi Sulé

Ens llevem al matí i ells són allà, parlant-nos de la guerra, de l'economia i del futbol. Del que sigui. Anem a dormir i tornen a omplir l'atmostera de l'habitació amb els seus comentaris. I fins i tot quan estem enmig d'un embús ens els trobem a dins del cotxe, compartint l'actualitat amb nosaltres. Són els tertulians, una figura que en els darrers anys s'ha consolidat dintre dels programes televisius i radiofònics. Però darrera d'aquestes figures també s'hi amaguen una sèrie de decisions polèmiques que ens mostren que en aquest àmbit hi ha interessos amagats i opinions enfrontades.

A Espanya parlen cada dia a través de ràdios i televisions una cinquantena de tertulians, persones que, indefectiblement, quallin o no, canalitzen els seus punts de vista, particulars o del col·lectiu del qual fan d'aparadors. Periodistes, polítics, catedràtics o gent del món cultural ens masteguen l'actualitat. A quins criteris respon la seva selecció, si el seu discurs reflecteix la realitat social i, en definitiva, quin és el rerefons més íntim d'aquest gènere periodístic, són les preguntes que s'hauran fet molts arran del suposat veto a uns contertulians (Enric Sopena, Maria Antonia Iglesias i Julia Navar-ro) del programa d'Onda Cero, La brújula del mundo, que dirigeix i presenta Victoria Prego.

Són les interioritats de les tertúlies, un gènere tan ultratjat com milionàriament escoltat. Finestres obertes a l'expressió, amb porticons més o menys lleugers, les tertúlies són a la ràdio i a la televisió, aquelles columnes que, als diaris, sostenen l'opinió, marcant la línia editorial de la casa. Tertulians i directors de programes-tertúlia ofereixen les visions que legitimen el seu funcionament. Tothom suposa els vetos a certes veus, però ningú no en fa esment explícit. Emparats en la subjectivitat d'aquest tipus de decisions, que poden fer saltar un determinat tertulià d'una taula, "perquè només estava de prova, perquè ha vist acomplides les seves expectatives i ha decidit marxar ell mateix, per incompatibilitat amb altres feines, per ser considerades persones incòmodes, o fins i tot, per enemistats personals…" molts dels entrevistats s'arriben a qüestionar la importància o rellevància d'aquestes decisions. Tot plegat, fa difícil que suposats vetos a determinats tertulians siguin fàcilment objectivables. Fa uns mesos, la premsa sí que se'n feia ressò d'un posat des del Govern sobre tres periodistes que formaven part de la llista de col·laboradors de la tertúlia de Victoria Prego del seu programa a Onda Cero. La periodista madrilenya, que finalment no va presentar la seva dimissió, continua dirigint el programa, malgrat que no pot comptar entre els seus contertulians amb Navarro i Sopena. "El meu propòsit era aconseguir una tertúlia plural i la tinc. Per tant, compto amb un programa en marxa, amb pluralitat, i per això té èxit", assegura Prego a Capçalera. Respecte als suposats vetos del govern, la periodista no vol pronunciar-se. "Bastants maldecaps ja vaig tenir", afirma.

Els tema dels vetos no és nou, però poques vegades els vetos dins del gènere de la tertúlia s'havien produït de forma tan explícita. Un altre cas proper en el temps, fa poc més d'un any, despenjava els comiats de Pilar Rahola, Juan Alberto Belloch, Josep Borrell i Massiel d'una tertúlia de la Cadena COPE. La responsable del programa, Mari Cruz Soriano, acabaria presentant la seva dimissió, acusant l'emissora dels bisbes de confeccionar "llistes negres". Pilar Rahola, periodista i expolítica, recorda que només hi va participar tres dies. "Estava amb el líder basc del PP, Carles Iturgaiz, i la veritat és que era molt fàcil, es van acabar activant els mecanismes de censura" -recorda Rahola.

Cas Onda Cero
La polèmica d'Onda Cero va disparar les especulacions en el món periodístic entorn a suposades llistes negres del Govern. Els noms d'Enric Sopena, Maria Antonia Iglesias i Julia Na-varro, en aquell cas penjaven d'un fil. Prego va admetre que a Onda Cero havien d'haver rebut algun tipus de pressió per posar objeccions a la tria dels membres de la seva tertúlia. Aquest fet li va fer plantejar-se la dimissió a la periodista madrilenya, que va acabar reconduint el programa, confiant i esperant arribar a una solució. Dels tres vetats, només Maria Antonia Iglesias s'hi va poder incorporar. El retard d'una resposta a Sopena i Navarro els va fer decidir la seva absència al programa. L'exdirector d'informatius de TVE i de ComRàdio, per la seva banda, va considerar que ja havia esperat massa. "La dilació té l'evident intenció que no m'hi incorpori. Davant aquest silenci administratiu, no puc sinó considerar que és veritat que el Govern ens ha vetat". Sopena ha dit a Capçalera que "tinc la certesa moral i verbal que vaig ser vetat pel govern, no per l'empresa." Per la seva banda, el director del programa Protagonistas de la mateixa cadena, Luis Del Olmo, afirma que tot el que sap "ho he llegit als diaris, que Victoria Prego volia els serveis de Maria Antonia Iglesias i que finalment els ha aconseguit. Sé que volia altres tertulians, però al final no sé quins problemes hi ha hagut" -ens diu Del Olmo. Amb intenció de clar suport a Prego, Del Olmo havia amenaçat amb dimitir també si es confirmaven les pressions. Unes pressions que el mateix ministre Rajoy li va desmentir al seu propi programa. Paral·lelament, i responent una carta dirigida al director d'Onda Cero Ràdio, Fernando Ónega, des de la Comissió de Defensa del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Ónega va negar també les pressions del govern, tot i reafirmant que a la llista de Prego hi havia noms que no li agradaven a l'empresa i que aquells "desacords" estaven dins del dret d'una empresa a escollir els seus col·laboradors. "Sotmesa la llista de Victoria Prego a les instàncies superiors d'Onda Cero i d'Admira (llavors Telefónica Media), va passar el que succeeix sempre en aquests casos: alguns noms van ser rebuts amb més entusiasme que d'altres. Singularment, aquestes instàncies superiors van demanar que fos reconsiderada la incorporació d'aquests tres professionals. Sempre es va parlar d'idoneïtat professional, aptitud pel debat en directe i coherència dels equips o pertinença a redaccions d'empreses de la competència" -explica la carta. Les reaccions del món de la premsa no es van fer esperar. Convençuts que les pressions procedien del Govern, els grups periodístics Gaziel i Lladó, (aquesta darrera presidida per Enric Sopena), van fer pública una nota conjunta en què mostraven la seva preocupació pels fets. "Penso que als mitjans privats cadascú té dret a contractar el que vulgui, en funció d'uns criteris professionals, sempre i quan hi hagi un mínim d'equanimitat, però en aquest cas ens va semblar que era una ingerència clara del Govern cap a uns professionals perseguits o vetats per tenir unes determinades idees" -diu Albert Sáez, president del Grup Gaziel. Amb tot, Enric Sopena, un dels afectats va trobar a faltar més suport per part de la professió, especialment de determinades associacions de premsa i col·legis professionals, (inclòs el nostre). En canvi, diu que li consta que tant Prego com Pedro J. Ramírez van lluitar fins al final per poder incorporar-lo, la qual cosa els agraeix.

Alguns professionals creuen, en canvi, que Prego hauria d'haver dimitit. "A mi tot em va semblar penós. El fet que hi hagués aquesta mena de números clausus. Cadascú pot tenir les afinitats i els tertulians que vulgui, però la dignitat de les persones exigeix que públicament no estiguin sotmeses a aquesta mena de mercadeig ideològic com el que aquesta emissora va fer" -argumenta el periodista Ramon Miravitllas. "En el mateix sentit, em sembla eloqüent i que parla per si sola, la no-dimissió de la directora del programa. Molta gent ha dimitit per menys motiu i crec que la professió ha de prendre nota d'aquest cas de la Victoria Prego, que ha baixat el cap i que, segurament, la seva empresa li tindrà molt en compte i potser li ho compensaran, enhorabona tingui.

Enhorabona per a ella i malaenhorabona per a la professió". Per la seva banda, el director i presentador de Bon dia Catalunya de TV3, Joan Oliver, tot i declarar que no sap més del que es va publicar, no acaba d'entendre "que es llancés una llista de noms abans de tenir-ho lligat", "només", afegeix Oliver, "ho entenc en cas que hi hagués un pols entre ella i la direcció, probablement per un altre tema, si no, ho trobo grotesc, una cosa mal feta". Oliver, no obstant això, considera que "és lògic que en la tria de persones que van a una tertúlia hi hagi una decisió consensuada entre la persona que dirigeix el programa i qui dirigeix el mitjà. El que no pot pretendre el mitjà és imposar. El més sensat és consensuar", diu en Joan Oliver.

Les pressions i les afinitats
Més comprensiu es mostra Manel Pereira, professor de Periodisme Audiovisual de la Universitat Autònoma de Barcelona. "No vull jutjar Prego, no demano que siguem herois, perquè per decidir entre deixar la feina i anar a l'atur o seguir fent el que t'agrada... Jo també m'he menjat els meus "marrons", com tot fill de veí, però només que hi hagués una consciència democràtica activa, així com una participació de les audiències més enllà de les simpaties ideològiques o partidismes polítics, els aniria molt millor als periodistes. El problema no és que hi hagi pressions, sinó si estem capacitats per resistir aquestes pressions" -declara Pereira. Per la seva part, Maruja Torres afegeix que no ha notat mai pressions polítiques a les tertúlies, tot i que "quan jo poso la tertúlia de RNE a la nit, és un "piloteig" continu al Govern i és la ràdio pública. El mateix passava amb els socialistes. No sé si són pressions o afinitats de l'espècie o la selecció darwiniana que s'imposa. En democràcia ja se sap. Si jo vaig a demanar feina a la COPE, no me la donaran i, si me la donen, és perquè jo hauré canviat el meu pensament. El que passa és que hi ha molta gent que es belluga d'acord amb els interessos del partit a què pertanyen i l'Enric Sopena i la Maria Antonia Iglesias són molt del PSOE i quan portes una etiqueta, per desgràcia, i vas a treballar a la casa de les etiquetes contràries segurament et fotran" , explica la periodista de El País i tertuliana a Catalunya Ràdio. L'Antoni Bassas és segurament, pel lloc que ocupa en una emissora pública, un dels professionals més susceptibles de patir aquests problemes. "Tothom podrà sentir que aquesta és la Ràdio de la Generalitat, però no és la ràdio del Govern de la Generalitat. Ningú ens podrà dir que aquesta és una ràdio on la tertúlia se sucumbeix a les pressions del Govern de la Generalitat i, si algú ho dubta, que pregunti als consellers de la Generalitat, quina opinió tenen de les tertúlies de Catalunya Ràdio. Ja us la diré jo: consideren que són crítiques amb l'acció del govern".

La tria com a clau
Totes les opinions confrontades coincideixen en assenyalar que els criteris de selecció del tertulià són la clau de tota tertúlia. I la llibertat per fer-ho hauria de ser proporcional a la llibertat amb què el tertulià podrà expressar-se. En línies generals i, segons sembla, aquesta tria no resulta ser massa fàcil. "És un mal de cap. Convé gent que sàpiga de tot una mica i d'algunes coses molt, que tingui la humilitat de reconèixer que d'algunes coses no saben res, que siguin prou ferms en les conviccions per mantenir el seu punt de vista al primer argument quan li rebaten i que tinguin també prou flexibilitat per entendre que la seva no és l'única veritat" -diu Antoni Bassas.

Les combinacions i relacions entre els diferents contertulians dificulten, de vegades, encara més la feixuga càrrega de la selecció. "Han de ser un grup mínimament cohesionat perquè es guardin el respecte mínim i imprescindible. Si demanem més prestacions, que tinguin bon vocabulari, bona dicció, que entrin a Internet, que llegeixin premsa estrangera i que tinguin contactes que els facilitin informació per tal que no repeteixin la informació que ja trobem als diaris" -declara Bassas. "Abans d'incorporar un tertulià, m'hi miro molt. Jo entenc la tertúlia com una taula i cada tertulià com una de les seves potes. I fins que no estic molt segur que cada tertulià aguanta el mateix pes, no el porto" -diu el director de El matí de Catalunya Ràdio.

"Han de disposar d'opinió pròpia, que tinguin capacitat i claredat d'expressió i, per tant, que no es perdi mai de vista el principi radiofònic, i que totes les opinions dels contertulians formin un ventall d'opinions i que siguin totes complementàries una de l'altra, de tal manera que entre la primera i l'última hi hagi fins i tot antagonisme" -explica Josep Cuní." El criteri de la compensació, en el cas de les emissores públiques, molt marcada, o la simpatia personal, també hi compta" -afegeix Joan Barril- "fins i tot per a algú que necessita recursos. Ara potser no es fa tant , però de vegades s'ha fet servir la tertúlia per casos com: mira ara aquest pobre que tenia un càrrec…", recorda el director i presentador de La R-Pública de ComRàdio i contertulià habitual en el passat. "A mi no m'interessa que hi hagi 50 tertulians que opinin en la mateixa direcció o que vagin contra el Govern, o contra l'oposició. Jo presumeixo de tenir tertulians del PP i tertulians del PSOE. Tinc 25 tertulians, quatre d'ells polítics. La resta són filòsofs, escriptors, historiadors, economistes i sobretot periodistes. La varietat i l'èxit d'una tertúlia no és solament que els tertulians estiguin ben documentats, que passin la bateria del micròfon, sinó que també tinguin opinions pròpies i interessants, de molta calada. Quan els tertulians s'incorporen al meu programa és que m'han cridat l'atenció perquè els he escoltat en un debat, en un programa de ràdio, en una conferència o els he llegit a la premsa, i he pensat, si parlessin igual com escriuen, i llavors els ho proposo, però no sempre l'encerto. Moltes vegades penso que porto als millors contertulians i potser en el micròfon, que és on has de demostrar el que val, als quatre dies li dic, deixem-ho" -diu Luis Del Olmo.

"En les tertúlies, dins del que és la selecció dels seus tertulians has de tenir el codi per descodificar cada tertúlia i interpretar per què ha fitxat la gent que ha fitxat, quina és la ideologia del director, quina és l'empresa en la qual està i, aleshores, ja entens aquella tertúlia, ja la descodifiques. Si tu has de triar tres o quatre persones, pots fer una cosa, que és intentar reflectir l'arc parlamentari o pots fer una altra cosa que, jo crec, és el que fa la majoria, que és cridar els amics, és a dir, amb qui ja tens uns lligams diguem-ne de sintonia personal o de sintonia d'un mínim de talent radiofònic" -expli-ca el periodista de La Vanguardia, Víctor Amela. El seu homòleg a El Periódico de Catalunya, Joan Barrera, reclama "un punt d'heterodòxia i de vehemència, sempre dins del respecte a les diferents opinions".

Polítics fora
Eliminar, pausadament, els polítics de les taules de tertúlia ha estat la tònica general en molts mitjans. D'altres, si no se n'han desfet, els han concentrat en un dia de la setmana dedicat a aquests professionals. La raó és simple i en la seva majoria, tots els conductors hi coincideixen: els polítics, diuen, no tenen veu pròpia. Josep Cuní, per exemple, que ja no té actualment cap polític en actiu a la seva tertúlia, perquè un dia va considerar que "em contaminaven la tertúlia, i com estic en una ràdio privada, em puc permetre dir: escolti s'ha acabat". En canvi, han estat certs canvis els que han marcat la diferència: "El dia que el polític deixa de ser un polític en actiu i entra en una tertúlia, parla d'una manera totalment diferent. És com si s'hagués alliberat. A mi, en aquests moments, m'interessen els polítics que ja no estan en actiu. Són els més crítics amb la política, els que aporten més dades, més informació, els més brillants. Jo els meus contertulians els vull amb opinió pròpia, no vull que em vinguin a parlar en nom de…", afirma Cuní. Fins i tot Pilar Rahola, que ha fet de tertuliana com a política en actiu i ara ho fa com a expolítica i periodista, creu que la condició de polític no permet que la dialèctica lliure i la confrontació d'idees siguin netes. "Reconec que tot i que vaig intentar ser al més honesta possible, el nivell de llibertat d'ara no el tenia com a política activa", confessa Rahola. "En tant que el polític té una adscripció determinada que l'impedeix pensar pel seu compte, a mi em va començar a preocupar que, quan s'apagava la llumeta i no estàvem en directe el polític et donava la raó. Fins llavors t'havia dit el nom del porc. Vol dir que el polític, en una tertúlia, no és lliure", creu Joan Barril. Segons el periodista Joan Barrera, el problema no seria aquest. "No penso que a les tertúlies hi hagi d'haver menys polítics. Crec que a les tertúlies hi hauria d'haver més heterodoxes, més gent amb criteri, i que se sortís del que, de vegades se'n diu políticament correcte. I d'aquests, per desgràcia, n'hi ha molt pocs", assegura Barrera. En un context en què els polítics han perdut protagonisme a les tertúlies, Ramon Miravitllas ha apostat en el seu programa La Nit per donar-li veu als polítics. "Penso que encara tenen molt a dir i, de vegades, els periodistes ens hem de donar la nostra pròpia quota de responsabilitat quan un polític no digui coses interessants. Una resposta és interessant i valuosa en la mesura que una pregunta sigui interessant i valuosa", explica. La tertúlia d'en Miravitllas pretén treure "el millor de la mal dita classe política". El director i presentador de La Nit apunta que en el seu programa, "de la mateixa manera que no hi ha ?endollats?, no hi ha llistes negres. Quan hem de seleccionar algú com a tertulià, el meu productor, que deu ser el més bo del món, l'Enric Hernández, sap triar la persona més adient per a cada tema. Ja ens envien propostes, de vegades, però, el dia que ens hagin de dir quins són els polítics que han de venir, ja podem plegar. Jo, almenys, plegaré", sentencia Miravitllas.

Poques veus i molts continguts
Les tertúlies han estat també criticades per allò que s'acostuma a dir: que sempre opinen els mateixos i que opinen de tot. També perquè diuen no reflecteixen prou la pluralitat social. Un dels condicionants d'això és, com diu Josep Cuní, que "t'ho has de pensar molt abans d'incorporar tots els sectors de la societat, primer, correm el risc de deixar-ne molts al marge i segon, que ja estaríem parlant de quotes, que a mi no m'interessen ni per partits polítics ni per a suposats sectors de la societat que no estan representats. En tot cas, aquests sectors tenen la possibilitat de marcar un número de telèfon i dir la seva. El públic necessita icones i aquestes icones són persones que, per la seva projecció professional, provoquen una certa admiració o fins i tot una certa animadversió. Acaben dient que prefereixen escoltar algú que els enriqueixi més, i que per sentir segons quines converses, ja les escolten al bar". Segons el professor Manel Pereira, "això és el resultat lògic d'unes condicions de treball dels periodistes, molt limitats en el temps i en els recursos, que fan que buscar i educar una nova veu sigui complicat i arriscat, per tant, tot s'acaba concentrant en la gent ja que té experiència provada". En la mateixa línia es defineix Maruja Torres, periodista i tertuliana a El Matí de Catalunya Ràdio,: "La desídia i la rutina, que és un dels més grans enemics de la professió periodística, fa que sempre s'agafin els mateixos".

Un altre del problema que plantegen les tertúlies als periodistes que s'hi dediquen és que, pel fet de ser un gènere d'opinió se'ls pugui veure el llautó. "El periodista té tot el dret a tenir ideologia, d'entrada. El problema és quan aquesta ideologia la posa a disposició de la informació, però a disposició de l'opinió, no, perquè l'opinió és lliure", matisa Josep Cuní. Antoni Bassas va molt més enllà. "Les tertúlies s'han encomanat una miqueta a l'intent uniformador d'allò que és políticament correcte. Hi ha una mena de pensament de plom que diu: fora de la globalització, de la pertinença a l'OTAN, de la lluita contra el terrorisme, de la Constitució, no hi ha vida possible. I això ho està embolcallant tot.

I una veu contrària pot acabar semblant una veu, no ja dissident, sinó perillosa. I en aquest sentit, algunes tertúlies d'algunes emissores en determinats temes sonen igual, independentment de qui opini o del color que opini" exposa el periodista en referència a l'anomenat pensament únic, que farà més corruptes o correctes les nostres tertúlies de cada dia en la mesura que els qui les dirigeixen i aixopluguen obrin o tanquin les aixetes de l'opinió pública.

El boom i la guerra mediàtica
Els orígens de la tertúlia política a la ràdio espa-nyola són posteriors a l'inici de la democràcia i al decret sobre Llibertat d'Informació de 1977. És amb l'arribada de les emissores privades i de les autonòmiques quan necessiten diferenciar-se, emetent opinió. Les tertúlies van començar a instaurar-se, i alguns sectors de Madrid les van uti-litzar amb interessos obscurs. Cap a finals dels vuitanta, Antena3 ràdio i la COPE les feien amb un to bel·ligerant contra el PSOE. Antena3 va arribar a ser líder d'audiència gràcies a això. La SER, en canvi, no feia tertúlies. Víctor Amela, especialitzat en Ràdio i televisió de La Vanguardia, recorda que el director d'aquella cadena, Augusto Delkader, li va dir en una entrevista: "Nosotros jamás haremos tertulias". "La SER estava en fals perquè, si feien la tertúlia, per què era? Per donar "canya" al govern socialista? No, perquè no ho farien. Per donar "canya" als que donen "canya"? No. Era una situació de debilitat. I van optar per dir que mai no farien tertúlia perquè era un gènere abjecte, lamentable i penós". Però pocs anys després, Iñaki Gabilondo va introduir la tertúlia a la SER, aprofitant l'afer Mario Conde i la suposada conjura de l'anomenat sindicat del crim. La cadena es va fer més virulenta quan Jose María García va aterrar a la COPE després d'una traumàtica sortida d'Antena3 Ràdio. Convençuts que era una maniobra del ?felipisme? i del polanquisme?, la COPE va acollir Luis Herrero, Antonio Herrero, Federico Jimenez Los Santos i Manuel Martín Ferrand, més tard Pedro J. Ramírez -després de partir peres amb Luis del Olmo- i Luis María Anson, llavors director d'ABC.

A mesura que la confrontació entre el PP i el PSOE creixia, les tertúlies eren més ferotges. "La lluita política a Espanya, des de 1988 fins al 1996, quan va guanyar el PP, va tenir lloc a la ràdio. Si volies saber on estava posicionat cadascú i quines eren les seves armes, havies d'escoltar les tertúlies de la COPE i la SER, i t'acabaves assabentant de totes les guerres brutes", recorda Amela.

Josep Cuní, pioner a Catalunya
Josep Cuní va ser el primer periodista que va fer tertúlies radiofòniques a casa nostra. A Catalunya Ràdio, a la COM i ara a Ona Catalana. "A les tertúlies cada dos per tres se les ha sentenciat de mort, però estan més vives que mai. Qui critica els que parlen? O bé els que no hi són, o bé aquells que no hi queden ben parats", assegura. L'autor del llibre La ràdio que triomfa considera que les tertúlies tenen èxit perquè identifiquen una realitat. "El ciutadà ha fet triomfar les tertúlies perquè s'hi sent reflectit. Acaba fent-se seva una opinió que pot ser la suma de moltes opinions, no solament la d'un contertulià concret. La missió de la tertúlia és reflectir la mateixa pluralitat que hi ha al carrer perquè el ciutadà s'hi senti vinculat i pugui construir-se conclusions pròpies". El principal repte per a Cuní és preservar el principi radiofònic: "La clau de tot plegat és entendre que per damunt de tot estem fent ràdio i que el meu espai de ràdio ha de respondre a paràmetres radiofònics i no posant la ràdio a disposició d'una sèrie d'interessos, que lamentablement és com s'està degenerant la tertúlia, convertint-la en un espai de quotes de partits polítics o d'entitats determinades".

El mercat del tertulià
A preus que van de les 25.000 pessetes a les 50.000 per intervenció, al mercat del tertulià es venen molt millor els bons parladors, i els comodins, que tan aviat poden detallar els misteris de l'euro, descriure els detalls del rastre de Bin Laden o puntejar les conclusions de l'eclipsi econòmic de l'Argentina. Aquest cachet, a força de sortir moltes vegades als mitjans de comunicació, concedeix al tertulià, poc a poc, la seva condició de professional de les
tertúlies. "Una persona que té com a feina, un dia a la setmana, seure, dir les mateixes coses que diria en un bar i, com que és una persona formada, òbviament, no ha de fer cap esforç, només aplicar el sentit comú o el sentit sectari, i això li dóna bastanta pasta", sintetitza amb to irònic, Joan Barril. No és el cas de Maruja Torres, qui es lleva "a les 6 del matí per connectar-se a Internet, llegir la premsa, connectar la ràdio…" Tampoc el dels tertulians de Luis del Olmo a qui ell demana "que no s'asseguin a la taula havent-se llegit el diari cinc minuts abans", assegura.

"Si detecto que algú fa això, per a mi, aquest tertulià ha acabat. I això es nota", diu Del Olmo.

La flexibilitat temàtica i polivalència que solen buscar els conductors de les tertúlies no està igualment ben vista per tots. "A mi m'irrita bastant sentir: escolti, d'això no me'n parli a mi que jo sóc un expert," confessa Josep Maria Ureta, tertulià de Catalunya Ràdio amb Antoni Bassas. "Trobes l'advocat que et diu: escolti, que jo sóc advocat. Llavors, has de callar? No pots opinar? La majoria de coses són absolutament opinables. I és que hi ha hagut mal costum d'anul·lar la gent i dir: escolti, d'això vostè no en parli que no hi entén. Hi ha una tendència molt corporativista en aquest país. De la mateixa manera que em sembla bastant impresentable que puguem opinar de coses de les quals no hi entenem suficient", contraposa Ureta. Joan Barrera, periodista de El Periódico, expert en televisió i ràdio, afegeix que "alguns dels tertulians haurien de ser modestos i reconèixer que en aquest món, d'il·lustrats, n'hi ha pocs i que la majoria no en són, d'il·lustrats."

Entrevista amb Trinidad Bretones, Professora de Sociologia de la Comunicació i d'Estructura Social de les Societats Avançades de la UB:"La tertúlia legitima la discrepància"
La manipulació de l'opinió pública, intencionada o involuntària, per part dels mitjans de comunicació, a través dels sondejos d'opinió o de les mateixes tertúlies i com es polaritzen i canalitzen aquests processos d'opinió, individuals, dibuixant bàndols, com s'ha evidenciat clarament amb el tractament informatiu dels fets i desenllaç de l'11 de setembre, són algunes de les conclusions de la tesi que Trinidad Bretones està a punt de publicar. La seva experiència com a tertuliana a Ràdio4 li ha permès elaborar la seva pròpia imatge de les tertúlies on diu, "es busca més la discrepància que el debat real sobre les coses, ja que simplement es pulsen i s'activen emocions."

Pregunta- Quina relació veu entre els resultats electorals i les taules de tertúlia?

Resposta- Els que munten les tertúlies polítiques tendeixen a agafar el ventall parlamentari. Generalment, se'ls dóna més pes als partits majoritaris i això el que fa és retroalimentar el funcionament de la poliarquia. No se sap si al final hi ha el bipartidisme, l'alternança política entre el PP i el PSOE, perquè socialment estem condemnats a això, o perquè mediàticament es condemna a això. El 50% dels no-votants, què està pensant? La ciutadania més anònima no és tota ella analfabeta funcional, com per no participar de les tertúlies. Hi ha molts silencis al carrer i penso que els mit-jans haurien d'aconseguir que sortissin a la llum, aquesta seria la funció social de la tertúlia. I quan parlo de silenci em refereixo també als que no ocupen un càrrec privilegiat en l'estructura de poder econòmic, polític, cultural…, que som la majoria. L'espai mediàtic l'ocupen aquells que tenen posicions estratègiques o d'elit. I els mitjans donen contínuament legitimitat a la discrepància, sintetitzant així el procés d'opinió, que seria un altre si els mitjans no hi participessin. Els processos d'opinió no pertanyen a ningú, són de grups i persones. En el moment en què tu veus sintetitzat, un dia i un altre, un determinat procés d'opinió, t'estan polaritzant les qüestions o te les estan simplificant a 'estic d'acord o no', però de la manera més visceral, no racionalment. Els mitjans juguen a la guerra de partits, la guerra emocional, la guerra d'ideologies, però les qüestions i la necessitat que tenim els ciutadans de comprometre'ns més enllà del fet de votar, molt pocs la reclamen. Hi ha molt pocs tertulians que provoquin reflexió, més enllà d'opinar.

Pregunta- Obrir micros a l'oient és augmentar la pluralitat social en les tertúlies?

Resposta- Sí, però no crec que el resultat sigui donar veu als que no la tenen, no ho fan amb aquesta intenció, ni el resultat és aquest. Ha d'haver-hi una espècie d'identificació amb el programa perquè tu et converteixis en seguidor. És més una estratagema per gua-nyar audiència. Al capdavall, no estan al mateix nivell, oient i tertulià. Quan truques per telèfon no tens ni cognom, i truques per una qüestió determinada. Tu parles i després es discuteix sobre el que has dit.

Preguta- La gent que treballa als mitjans és conscient del seu paper social, públic o privat, però social?

Resposta- Els periodistes, en la seva majoria, no són conscients del tema. Que després n'hi ha que tenen una capacitat d'autocrítica per sobre de la mitjana i que, potser estan disposats a buscar altres veus que es qüestionen el seu propi treball? Potser sí, però no és la majoria. Jo crec que, i sobretot els que tenen més èxit, que només pensen que guanyen tants diners, que tenen tants programes i que la cosa funciona i s'han convençut en el treball diari i en allò que els hi comuniquen la resta de professionals, amb qui, a més, competeixen perquè volen ser el número u. I ser el primer vol dir no competir amb tots els periodistes, sinó amb els que també són número u com ell. Li basta la legitimitat de la resta de col·legues, dels seus iguals. En aquesta dinàmica acaben incorporant-se ideologies particulars, que també aquí pesen molt, que aquests líders simplement reprodueixen, sense intenció de reproduir una desigualtat social.

Pregunta- És lògic que es vetin determinats tertulians?

Resposta- Des del meu punt de vista, hi ha dues raons perquè es donin aquests vetos. Una, els valors i la ideologia del govern, en cada moment. Hi ha governs més de dretes, amb valors més autoritaris, que no estan disposats a tolerar una opinió dissonant. També perquè, tinc la sensació, que en molts vetos el problema no és d'allò que s'opina, sinó del plantejament. I si el plantejament no és el suficientment polèmic o visceral o emocional, sinó que és més aviat de raó i informació, assenyalar qüestions sobre les que la gent ha d'informar-se i sobre les que la gent ha de pensar… no interessa.

Pregunta- Però, d'aquestes censures la societat no se n'assabenta.
Resposta- Això és un problema dels periodistes. Sí que hi ha coses que haurien de sortir a la llum, perquè si aquells que són els directament implicats en subministrar informació, valors, ideologia, opinions, a la majoria de la població i, a més, que hem delegat en ells, no tenen la llibertat per fer-ho… Vivim en una societat molt complexa, on l'espai per discutir i pensar, cada vegada és menor. Hi ha una espècie de rutina en el funcionament de les societats complexes en què estem i on donem per suposat que ja hi haurà algú altre que discutirà. O ho discutirà al Parlament, o ho discuteixen als mitjans.

Pregunta- Com seria, idealment, una tertúlia?

Resposta - N'hi hauria prou amb no caure en el tòpic de l'expert en ciència, l'expert en cultura, etc., que acaben sent sempre els mateixos. Quan truquen a la Universitat, hi ha una espècie de gabinet de premsa que dóna noms. Des dels mitjans es demana, un expert en història o en economia política… Utilitzen la jerarquia, el catedràtic i no el titular, i el titular i no l'ajudant, i potser l 'ajudant sobre aquell tema en sap més perquè està fent la seva tesi sobre aquella qüestió. I en molts casos, el tertulià no té gaire informació a aportar. Es mantenen amb quatre tòpics durant 20 anys.

Pregunta- Com es preparen els experts des dels mitjans?

Resposta - L'expert depèn d'institucions, rellevants i clares a la societat, com són les universitats, les fundacions, que no són internament democràtiques, tenen la seva pròpia jerarquia. Els mitjans se subordinen al que marquen aquestes institucions i el primer element que se subordina ja marca les subordinacions futures. Així fan que una persona sense representació pública, perquè no la tindria si no fos pel poder que té la institució i per l'eco que li dóna el mitjà, acabi convertint-se en un expert del que sigui.

Pregunta- Què en pensa dels comentaris amb els titulars dels diaris?

Resposta - Ni la ràdio ni la televisió no poden substituir el mitjà escrit, encara que cada cop s'assemblin més els diaris: grans titulars i quatre fotos. El que passa és que hi ha una mena de desprofessionalització progressiva on tots cauen en els mateixos tòpics i, si no, es projecten sobre la resta que treballa i pensen: si no faig el mateix que l'altre, deu ser que estic equivocat. Hi ha una necessitat de parlar dels mateixos temes. A la majoria de periodistes, quan no coincideixen amb el que estan fent la resta, els entra un pànic terrible. Busquen audiència, però el reconeixement el busquen entre els mateixos professionals.

Catalunya i Madrid, dues maneres de fer tertúlia
Josep Cuni al seu llibre La ràdio que triomfa escriu que, contràriament al que passa a Madrid, la manera, la consciència d'haver de transmetre algun valor positiu a l'oient fan que les tertúlies aquí siguin mes light en les formes, però més enriquidores en el fons. "Una cosa és la ràdio i els continguts des de Madrid i una altra cosa és la ràdio i els continguts des de Catalunya, però quin tipus de coses se senten aquí que allà no se senten. Doncs, home, per exemple una defensa del diàleg com a via per solucionar conflictes, una defensa del matís, el no creure's per principis que en el món només hi ha bons i dolents, així de clar, sense matisos. No ens confonguem, qui més crida no és qui més plural és.

Crec que hi ha tertúlies que s'emeten des de Madrid que de plurals no en tenen res i que, per descomptat, no són gens fiscalitzadores del Govern, al contrari, són "palmeros" del Govern. A més, veig que a Madrid cada cop, per interessos empresarials, cada cop es practica més un periodisme de trinxera, consistent a veure el col·lega de l'altre mitjà no com un contrincant en termes d'audiència, sinó com un adversari, fins i tot polític, no solament empresarial", assenyala el periodista Antoni Bassas.

També Josep Maria Ureta sap marcar les distàncies: "ja sé que semblarà sectarisme, però crec que més a Catalunya que a Madrid, les tertúlies tenen en aquests moments un cert bon nivell, aquí s'escolta més, s'és més respectuós, les de Madrid semblen una olla de grills, sents contínuament: perdona un momento, te interrumpo o déjame acabar". Enric Sopena, que participa a la tertúlia de Maria Teresa Campos, a Tele5, considera que les diferències són les mateixes que a la política. "És l'oasi català amb una tendència florentina i versallesca que eludeix les qüestions punyents, tot i que es comencen a detectar canvis que tenen a veure amb l'agonia de l'actual govern de la Generalitat, ja que fins ara el poder havia estat hegemònic. A Madrid les tertúlies tenen el to de la lluita pel poder, però tampoc podem simplificar perquè no és el mateix la tertúlia de la SER que la de COPE, que la d'Onda Cero ni és el mateix la RNE d'ara que té una manca de pluralitat absoluta, que la de fa uns anys.

De multitertulià a home sense tertúlia
Sortint per tres micros en la mateixa època, sota la batuta d'en Josep Cuní, l'Antoni Bassas i l'Iñaki Gabilondo, Joan Barril es va poder guanyar el reconeixement com a una de les persones més influents de l'opinió pública d'Espanya. "I segurament era veritat. Un tio que transmet les seves idees per tres micròfons pot arribar tranquil·lament a vuit o deu milions de persones", il·lustra Víctor Amela. En els últims anys, segons explica Barril, "exercir de tertulià s'ha convertit en una professió però, no vénen tertulians joves, amb la qual cosa, el discurs de la tertúlia margina i inhibeix l'audiència d'un públic que està creixent. O sigui, que cada vegada que poses un tio d'aquests que tenen una edat mitjana superior als 50 anys i que sempre t'estan parlant de la Transició, en aquell moment, l'oient desconnecta i se'n va als 40 principales". Barril dirigeix actualment el programa matinal La R-Pública a ComRàdio i curiosament és dels pocs que no incorpora tertúlia. "La tertúlia em molesta bastant, perquè no la controlo, i el diàleg és més important que el debat, a part que en el nostre programa, la política té un pes més aviat reduït", diu.

Un gènere ultratjat
La tertúlia com a gènere ha estat sovint força criticada i ultratjada, per moltes raons, no sempre justificades. "Comprenc la raó de ser de les crítiques, però em sembla injust perquè crec que s'ha d'exigir a les coses en funció del que poden donar. I si jo encenc la ràdio i trobo uns senyors parlant o discutint d'un tema, el que vull és que em posin en antecedents. La tertúlia radiofònica no és un gènere en què pugui esperar coses massa profundes, tot i que prefereixo determinats savis que em parlin espontàniament, que no altres erudits que tinguin dues setmanes per preparar-se allò i no em diguin res. Em sembla molt bon gènere quan està mínimament ben feta", argumenta Manel Pereira, professor de Periodisme Audiovisual de la Universitat Autònoma. També Víctor Amela surt en defensa de les tertúlies: "Penso que d'alguna manera et col·loquen bastant en el panorama, et diu com està el paisatge i el paisanatge". Antoni Bassas entén que, "si estan tan ultratjades les tertúlies és potser perquè hi ha parlat gent sense preparació i la gent ha pensat que qualsevol podia anar i dir coses. Però també perquè han estat armes d'agressió, espais per a l'insult, per a la desqualificació i l'exclusió democràtica. Quan les tertúlies es posen al servei d'un determinat partit, o han servit per indisposar una part dels espanyols contra una altra part, per calumniar o per dir mentides sobre determinades situacions, és tot el col·lectiu que pateix" -diu Bassas.